Tinc de naiximent un peu taronja i un atre vert. Això va crear-me molt a sovint chocs d'ideals en atres colors com el roig i el blau, colors que inunden i embruten l'espectre polític-social, i que en la seua automàtica contraposició d'idees dificulten la convivència i la diversitat. Aixina naix VERT i TARONJA, indisciplina política, ecologia d'anar per casa, apartidisme montat en bicicleta, eclecticisme, pragmatisme i llengua, per supost, LLENGUA VALENCIANA.

domingo, 30 de marzo de 2014

Aforrant energia elèctrica: Maranya de cables

L'energia que consumim en les nostres cases, està produïda de la següent manera, segons dats de la factura emesa per l'empresa suministradora, en este cas Iberdrola C.U.R., Nuclear (25,5%), Carbó (22,9 %), CC Gas Natural (18,3 %), Renovables (15,1%), Cogeneració (9,5%), Fuel/Gas (5,0%), Cogeneració d'alta eficiència (2,2%), Atres (1,5%).


La major part d'estes formes de producció energètica són molt perjudicials per al mig ambient, i bona part de l'energia produïda, se pert per causa de l'efecte “stand by” o “repòs” dels nostres electrodomèstics i demés aparats electrònics, que consumixen entre un cinc i un vint per cent en repòs, de lo que consumixen estant encesos. Una pràctica roïna per part dels fabricants, la de fer aparats que sempre consumixen quan estan conectats a la llum i que nosatros podem resoldre en un poquet d'interés i d'estudi de les coses. Anem a localisar els punt conflictius i després estudiarem les possibles actuacions.

Localisació de punts conflictius:
Trobem en nostra casa dos punts especialment complexos, el primer és en l'estudi, a on tenim un ordenador de sobretaula en el seu monitor i un atre ordenador portàtil, un disc dur extern, una impressora i la llum d'una llampara de taula com a aparats fixes, ademés és el lloc a on se fiquen habitualment a carregar bateries de càmares de fotos i teléfons mòvils. El segon dels punts conflictius és el menjador, a on tenim encara més coses, router wi-fi, teléfon inalàmbric, televisió, equip de música, reproductor dvd i disc dur multimèdia.

Actuació:
L'objectiu és conseguir que els aparats només consumixquen en el moment de ser utilisats i no sempre. Per a conseguir-ho, ficarem enchufes triples o quàdruples en interruptors.

Comencem en l'estudi, ficant un enchufe triple, tipo lladre sense interruptor, a on conectem la llàntia d'estudi que només consumix quan li dones a l'interruptor i una regleta d'enchufes en interruptor d'apagat. El tercer lloc de l'enchufe es queda lliure per a les coses que puguen sorgir de manera esporàdica, teléfons mòvils, càmares de fotos, etc. En la regleta d'enchufes conectem l'ordenador de sobretaula i el seu monitor, en diferència lo més usat, quedant dos buits, un per al portàtil i l'atre per ad una regleta d'enchufes en interruptor d'apagat. És convenient tindre el portàtil sense conectar a l'enchufe, només per a carregar, consumint de la seua pròpia bateria, o en atre cas, tindre-lo conectat a la ret sense bateria. En eixe segon cas, el conectaríem a la segona regleta per tal de no tindre-lo consumint quan només s'utilise el de sobretaula. De la segona regleta, eixiran els aparats que menys us tenen, el disc dur i l'impressora. D'esta forma, la segona regleta es troba quasi sempre apagada, tenint el disc dur i l'impressora en consum zero i en total disponibilitat, i la primera, s'encén només en el moment d'utilisar-la en un senzill gest en el peu.

L'esquema en el menjador és molt paregut, utilisant el criteri de la freqüència d'us de cada aparat elèctric, ficarem el seu lloc més prop o més llunt de l'enchufe principal. Aixina tenim, un enchufe triple tipo lladre, d'a on ixen el cable per al teléfon inalàmbric, el cable de l'aparat del router wi-fi i un tercer buit per ad una regleta en interruptor d'apagat. En esta regleta enchufem la televisió i dos regletes més en interruptor, una servirà per a conectar l'equip de música i l'atra per a conectar el disc dur multimèdia i el reproductor dvd, que curiosament, sí te un botó d'apagat per la part de darrere que el desconecta de la ret, en qualsevol cas, com no és gastat molt a sovint, queda relegat a un lloc lluntà de la font principal d'energia. Podem aixina vore la televisió sense tindre cap atre aparat consumint, encara que podríem ser més eficients tenint una atra regleta que permetera separar la televisió, de tal forma que es poguera escoltar l'equip de música sense tindre la televisió en stand-by, pero l'escassa freqüència d'us nos fa desestimar eixa possibilitat. Al igual que ocorre en l'estudi, l'interruptor de la regleta principal s'apaga i encén en un senzill gest en el peu, quedant només encesos el teléfon inalàmbric i el router wi-fi, que per supost deixem conectat per a goig del veí i desesperació de la companyia telefònica de tanda.

Aixina quan no tingam que fer us dels nostres amics tecnològics, estos tampoc faran us d'energia, aforrarem diners i lo més important, no malgastarem energia de manera innecessària com pareix ser nos demanen els fabricants.


Chimo Català, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 15 de febrero de 2014

Bruno Lomas, un valencià naixcut roquer

L'història del roc en roll no entén de tipos molls i d'hòmens tous, per ad això estan, en tots els meus respectes i admiració, els cantautors, el roc en roll reserva únicament i en contades ocasions un espai per a la tendrea, l'exclusiu espai reservat a les balades.

L'història del roc en roll, també ací en Valéncia, sap i entén de tipos durs, galls, perdonavides i un poquet macarrons, la qual cosa no té per que llevar-los simpatia i bon rollo. Aixina fon també el personage de hui en Vert i Taronja, el gran Emili Baldoví i Menéndez, més conegut com Bruno Lomas, un valencià naixcut roquer i xativí en qui me retrobí fa pocs dies regirant discs antics en ca ma mare, la persona que feu que la música, en tota l'amplitut de la paraula, formara part de ma vida. La meua infància girà en torn a la ràdio, el magnetòfon i el tocadiscs, per ma casa desfilaven a diari els Rolling Stones, els Beatles, Massiel, Serrat, Beethoven, Verdi, los Brincos, el gran Nino Bravo o qualsevol atre tipo de música sense cap restricció d'autor, gènero, ideologia o llengua. Fon aixina com coneguí a Bruno Lomas, a qui hui rendixc homenage.


Bruno Lomas, naixqué en Xàtiva pocs mesos abans que atre gran de la música valenciana i universal, Raimon, del que parlarem, per supost, en atre moment. Segons he pogut contrastar en tots aquells que vixqueren sa época i inclús el conegueren en persona, Bruno Lomas era tot un personage, simpàtic i divertit, sempre somrient. La vida de Bruno Lomas, com correspon a un gran roquer, fon vixcuda a tota presa, en intensitat i velocitat, com aixina fon la seua mort, als 50 anys d'edat en un accident de trànsit en l'autovia A-7. Com siga que preferixc que la música parle d'ell, vos deixe en alguns del moments musicals més celebrats d'este gran valencià i roquer universal. 
 

De Bruno Lomas a Barraca
Recomanar cóm no una visita a un dels museus de Valéncia ciutat, el MuVIM que fins al dia 2 de Març, nos oferix dos exposicions de lo més musicals, “De Bruno Lomas a Nino Bravo” i “La Ruta del Bakalao: Chimo Bayo”, dins de l'exposició “Ídols del Pop”, una bona oportunitat per a reviure dos de les époques més importants de la música en terres valencianes. Si be la primera només la conec d'escoltar-la en discs o dels testimonis dels meus majors, la segona tinguí l'oportunitat de viure-la en primera persona, els últims anys de la década dels huitantes, l'estiu aquell ya lluntà del huitantahuit, vixcut en la follia desenfrenada dels dèneu anys. Em quede d'eixa época en el recort de la música que només podies escoltar en Barraca i Chocolate a finals dels huitantes, dos sales que trencaren l'estereotip de la música de discoteques en dos estils eclèctics, diferents i diferenciats. La década dels norantes dugué l'inaudible música màquina, els Chimo Bayo de tanda, la massificació i la decadència, la mala image mediàtica...
Les drogues, sense entrar massa en el tema, no s'inventaren en l'aparcament d'una discoteca de la costa valenciana...

Acabe ya, i com siga que hui hem dedicat l'artícul a la música, vos deixe en una de les dives de la música, Nina Simone i la cançó My Way, que tancava les sessions en la discoteca Barraca.


Chimo Català, en llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

martes, 14 de enero de 2014

Llengua Aragonesa vs LAPAO i LAPAPYP

Llengua Aragonesa és una llengua romanç en còdic ISO639ARG, la qual cosa li dona la categoria de llengua o idioma, que es parla en la comunitat autónoma d'Aragó. No anem a embolicar-se en classificacions, puix comprobem que no existix un criteri clar respecte d'esta variant la classificació llingüística depenent de la font, aixina que anirem només a allò que pareix objectiu. Com a llengua romanç, a l'igual que el català, el francés, el valencià, el lleonés, l'occità, etc., l'aragonés se forma de la degradació del llatí. Esta degradació donà pas, més o manco, a tantes llengües com identitats territorials dins i fòra de l'actual estat espanyol.

LAPAO i LAPAPYP són els acrònims, les sigles, de "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental" i "Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica", denominacions utilisades estes últimes en castellà de manera oficial per a denominar a les modalitats llingüístiques de l'Idioma Aragonés en la recent llei de llengües, Capítul II, Artícul 5, apartats A i B.

Convé aclarir que el nom de lapao i lapapyp no són noms de llengües, no són tampoc glotònims com diu la Wikipedia, de fet no s'utilisen en el text de la llei, per lo que titulars com este del diari El País o est atre de La Vanguardia són tristes manipulacions per a ridiculisar al Govern Aragonés, confonent a l'opinió pùblica. De fet, fent una busqueda en la pàgina uep de les Corts d'Aragó, no trobem cap coincidència de text que corresponga als acrònims lapao o lapapyp. Per lo que podem intuir que estos acrònims són part d'eixes denominacions fruit de l'ingenieria social al servici del catalanisme per a ridiculisar tot allò que les lleve la raó o no corresponga al seu ideari socio-polític.

Efectivament, el dijous nou de maig de dosmil tretze, el Govern Aragonés aprovava la nova i polèmica Llei de Llengües per majoria representada pels partits PP i PAR, i com sempre en estos casos, el vot en contra o indiferent de tot l'espectre polític progressiste. Esta nova Llei ve a substituir a la no manco polèmica Llei de Llengües que s'aprovà en 2007, en els vots de PSOE i CHA, a on s'introduïa el català com a llengua històrica d'Aragó, cosa que no figurava en el seu programa electoral pero sí en el seu ideari polític-social. En les últimes eleccions autonòmiques tant el PP com el PAR presentaven de forma clara, rotunda i transparent en el seu programa la promesa de la derogació de dita Llei, promesa que donem en estos moments per complida.

La part aragonesa que em pertoca per herència familiar i de la que sempre m'he sentit molt orgullós, celebra este pas avant del Govern Aragonés, pas avant que no considere anti-català i sí pro-aragonés. En este sentit i encara que no siga yo cap “eminència científica”, sí m'atrevixc, com no, a fer algunes reflexions al voltant de tota la polèmica sorgida.

Lapao i Lapapyp, sona molt friki, ¿no?
Puix si, la veritat és que si. Encara que des de les institucions aragoneses s'afanyen en dir que no són noms oficials, les burles dels intolerants, han popularisat estos acrònims per a ridiculisar als que no pensen com ells. També me puc imaginar que quan començà la degradació del llatí convertint-se en llengua romanç en bona part dels territoris peninsulars, els puristes del llatí se burlarien dels que utilisaven el terme romanç, terme este molt documentat en bona part dels territoris ara espanyols, aixina mateix, quan els parlars romances comencen a prendre un nom toponímic i territorial, romanç castellà, romanç valencià, romanç català, etc., sonaria molt estrany. No vullc imaginar les burles dels puristes quan eixos romances se convertixen en llengües, llengua lleonesa, llengua valenciana, llengua gallega, etc. En qualsevol cas i parlant en propietat, Aragonés o Llengua Aragonesa per a totes les varietats llingüístiques d'Aragó.

Franja de Ponent NO, Aragó Oriental SÍ
La maquinària publicitària i d'ingenieria social al servici del catalanisme i la seua habitual costum de canviar l'història i el nom de les coses per a adaptar-les a la seua conveniència, nos han volgut vendre una cosa inexistent, un territori històricament català situat dins de les fronteres d'Aragó, de fet les referències institucionals del Govern Català cap ad estos territoris dins dels, també recentment inventats països catalans, són tristament freqüents. El nom utilisat pel catalanisme per ad este territori, Franja de Ponent, és evocatiu d'una zona en conflicte, Palestina i la “Franja de Gaza”, en siti constant per part de l'eixercit d'Israel, donant aixina la sensació de ser un territori arrancat injustament a Catalunya. Aixina puix, Aragó Oriental sí, Franja de Ponent, no.

El Català se parla des de sempre en l'Aragó Oriental”
És atra d'eixes afirmacions “científiques” sense valor científic puix abans que existira el català com a llengua o existira la mateixa Catalunya com a denominació, o més tart com a part de la Corona Aragonesa, en estos territoris ya se parlava i escrivia segons proves documentals allò que en el seu moment fon romanç i que en els temps ha anat evolucionant i adquirint atres denominacions atenent als gentilicis de les comarques o municipis en que es parla, chapurriau, fragatí, chapurreat, lliterá, ribagorzano, mequinenzano, aragonés, etc.

Buscant i rebuscant per la ret no he conseguit cap documentació que puga demostrar de manera clara i rotunda, que els parlars de l'Aragó Oriental s'hagen denominat llengua catalana, ni en Aragó ni des de Catalunya, fins això sí, el naiximent a principis del sigle XX del catalanisme, pancatalanisme o nacionalisme català.

Esta Llei acabarà en la llengua pròpia d'estos territoris”
És atra d'estes sentències escoltades estos dies arrere. Be, en la meua opinió i veent els casos de la Comunitat Valenciana i de les Illes Balears, per als pro-catalanistes, l'important és que se parle el estandart català, ells estan molt preocupats per la llengua, pero per la seua. Als pro-catalanistes gens ni miqueta els importa les peculiaritats dels romanços territorials, que de fet obvien adoptant el català estandart, demostrat ha quedat que per mig de l'educació en els coleges, el fi últim és l'unificació de totes les variants romances sobrevixcudes de la Corona Aragonesa en el seu estandart ideològic, que no científic ni històric. Eixa idea és totalitarista i contrària a la diversitat cultural. Si allò que es pretén és mantindre la llengua pròpia en l'Aragó Oriental, evidentment substituir-la per atra, per molt pareguda que siga, no és la solució, en este sentit cal esperar i desijar que l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa faça un bon treball de documentació i verdadera protecció i promoció dels tesors lèxics de la llengua pròpia d'estos territoris i no se deixe manipular pel catalanisme com tristament ha ocorregut en la Comunitat Valenciana en el cas de la AVL.

És un atac anti-catalaniste contra l'unitat de la llengua”
És atra de les afirmacions dels catalanistes. Per a mi, esta nova llei, és més be una defensa pro-aragonesa en favor de la diversitat cultural dels pobles, en favor de la dignificació històrica d'Aragó i en contra del totalitarisme i prepotència demostrat pel catalanisme. L'unitat de la llengua és un invent català, o millor dit catalaniste, que pretén que en Valéncia, Balears i algunes regions de França i Itàlia, Múrcia o Aragó, deixem les nostres particularitats llingüístiques i onomàstiques per a acceptar el nom únic de català i la codificació que per al català fera en les primeres décades del sigle XX, l'ingenier químic Pompeu Fabra. Evidentment, ells manen dins dels seus territoris, pero no en el restant de territoris, per lo que no hi ha raó per a fer sa voluntat en contra de la nostra.

I la Constitució, ¿qué diu al respecte?
La Constitució Espanyola ho té molt clar, segons el seu Artícul 3.2, les comunitats autònomes són les úniques autorisades per a decidir sobre la llengua o llengües que es parlen dins dels seus territoris, d'acort en els seus propis estatuts. De la mateixa forma, segons l'Artícul 3.1, el Castellà o Espanyol és la llengua oficial de l'estat i pràcticament obligatòria, puix tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la. Els polítics catalans poc amics del joc democràtic pareixen chiquets caprichosos volent fer sa voluntat dins de la casa d'atres.

I els municipis afectats, ¿qué pensen al respecte?
Puix la veritat és que no he realisat un estudi de camp, com segur, tampoc ho han fet ni els polítics ni els “científics”, he de reconéixer-ho, pero coneixent el caràcter aragonés pose molt en dubte que estigueren molt contents en la denominació de català com a llengua històrica. Evidentment sempre hi ha sectors en manca d'orgull autonòmic per als que la sumissió ideològica té més força que la natural defensa de les senyes pròpies d'identitat, pero crec que no m'equivoque si afirme que si el conflicte o dilema fora expost a referèndum, els aragonesos, autèntics amos de les llengües parlades dins del seu territori elegirien que estes no foren considerades com a català i sí com a aragonés.

El mit de la Llengua Catalana.
Des del naiximent del nacionalisme català, catalanisme o pancatalanisme, la Llengua Catalana s'ha sobredimensionat. Sa història, importància, extensió i la seua suposta persecució, són ferramentes utilisades pel nacionalisme que té la llengua com a element clau de diferenciació davant del restant de l'estat espanyol, puix mai ha segut un estat propi, vaja, lo que abans els donava per nomenar regne i més tart país. Bona part dels territoris que ara formen Catalunya han segut subordinats durant els últims més de mil doscents anys o be als àraps, o be al rei francés o al rei aragonés o en acabar als reis castellans i despuix als espanyols, mai han segut un regne com a concepte antic d'estat propi, ni país ni nació com a concepte més modern. La maquinària publicitària al servici del catalanisme inundà durant el sigle XX i inclús el XXI, el sector editorial de llibres que contaven les maravelles de la llengua i cultura catalana, en les que eren i són inclosos tots els escritors i territoris balears i valencians entre atres, en una época, la transició democràtica, en la que pese a la efervescent “modernitat” no era tan fàcil documentar-se com hui. En l'arribada d'internet i la possibilitat d'informació, tota esta mitologia ha anat desmontant-se, encara que el catalanisme, fòra de les fronteres de Catalunya, s'ha quedat instaurat com a part de l'ideologia de determinats sectors polítics, principalment d'esquerres, lo que li permet continuar alvançant.

¿Qué més?
Evidentment si el català és acceptat com a llengua pròpia en l'Aragó Oriental, com tristament passà en les Balears i poc manco en Valéncia, les modalitats llingüístiques perdrien automàticament totes les seues particularitats per a acceptar les del català estandart, que faria que per mig del sistema educatiu, a la volta de dos generacions la parla d'estos municipis s'haja perdut, engolida pel català estandart, passant a tributar culturalment a Catalunya.
Sí, crec que és acertada la decisió del Govern Aragonés, la celebre i desige a l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa tota la sòrt i el bon criteri per a dur a bon port la tasca encomanada, aixina mateix demane als governs de la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, vagen obrint la porta a la revisió crítica dels processos llingüístics de les últimes décades dins de les seues comunitats.

Jaume Vert, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

viernes, 13 de diciembre de 2013

Aforrant rebuts bancaris: El mòvil

Encara es conserva en funcionament el primer teléfon que viu en ma vida, aplegava a casa de mos pares poc abans del meu naiximent, fa ara més de quarantaquatre anys. Se pot calificar d'incalculable el número de cridades que ha fet i rebut, poden ser millons les hores que s'ha parlat a través d'ell; en una casa de cinc germans, se podeu imaginar. Est aparat de tecnologia dels xixantes continua donant un servici de calitat, de fet continua presidint l'entrada al despaig, el lloc a on s'instalà el primer dia. El pas del temps li ha deixat un color groguenc pero ni gens ni miqueta ha perdut lo fonamental, s'escolta en tota claritat i la veu a través d'ell viaja a atres terminals clara com si estigueres parlant de tu a tu.

Tot lo contrari ocorregué en l'últim teléfon que me tocà substituir, en tan sols sèt anys, el samsung que comprí a canvi d'una permanència en una companyia telefònica, cuidant-lo i donant-li un bon us, li aplegà la fi de la seua vida útil i digué que ya no més. Començà a fallar farà poc més de nou mesos el volum primer, després els botons i per últim, en un ràpit procés de degradació d'apenes un mes i mig, se quedà en blanc impedint la seua utilisació. Malaïda obsolescència programada, t'has endut el meu mòvil.

El meu caràcter poc sumís i enemic del consum irresponsable, es sentia enfurit, cabrejat i enganyat, açò no podia quedar aixina, per lo que comencí a elaborar un pla que m'ha dut a prendre algunes decisions que de moment estan resultant-me enriquidores... Des de llavors, el gast del meu mòvil ha segut inferior a 1,5 euros/mes de mija.

El gast en el meu teléfon mòvil, és inferior a dos euros mensuals”.
Quan faig esta afirmació les reaccions no se fan d'esperar, algunes persones permaneixen incrèdules mirant-me com si els haguera revelat la veritat més absoluta, unes atres senzillament no donen crèdit a les meues paraules, atres cóm no, me feliciten.

Pero vaig primer a revelar les circumstancies que rodegen ad esta afirmació.
  • La meua chica, una dòna en un caràcter extrovertit i unes capacitats de sociabilitat extraordinàries, té un contracte en tarifa plana de molts minuts en el mòvil, que ademés li inclou internet i wi-fi en casa, aixina com teléfon fix en cridades nacionals i alguns minuts a mòvil, tot inclòs.
  • En el treball, el meu adorat lloc de treball, tenim tarifa plana de mòvils, de fixes i d'internet en wi-fi.
  • El meu mòvil se conecta quan yo vullc a les rets wi-fi que ya conec i que me mantenen en possibilitats de comunicació la major part del dia per mensageria instantànea, el conegut whatsApp, correu electrònic ordinari o a través de facebook o twiter en el cas en que els gastara, que no és el cas.
  • Molts locals i espais públics ya disponen de rets wi-fi obertes.
  • Els meus contactes habituals tenen tarifa plana o de molts minuts aixina com la majoria de la gent en la que parle per mòvil o fix, la qual cosa me facilita la faena.
Tenint totes estes possibilitats comunicatives al meu abast i cansat dels disgusts que habitualment te donen les companyies de telefonia, la pregunta era si necessitava tindre un contracte de mòvil per poc que este me costara, quan realment estava més que cobert en les necessitats bàsiques de les comunicacions modernes, per atra banda no estic per la llavor de passar-me tot lo dia mirant la pantalleta en conversacions trivials entrecreuades que en la majoria dels casos oferixen una informació molt deficient, whatsApp per eixemple, plenes ademés d'erros ortogràfics que em posen la pell de pollastre fregit, fruit de correctors intuïtius, “poc intuïtius”.
 
El meu mòvil actual fon per econòmic, pràcticament de bades, gràcies Juanjo, de targeta i que me permet estar comunicat, rebre cridades, mensages, correus electrònics, mensageria whatsApp, l'utilise de despertador i per a vore l'hora, per a escoltar música o jugar si vullguera, i ademés, fer cridades quan tinc necessitat, tenint la tranquilitat d'estar sempre en possibilitat de comunicació. La norma és, que renunciant a la comunicació més immediata, quan tinc que fer una cridada per teléfon, m'espere a fer-la des del teléfon de la meua dòna o des del fix si és a un domicili. D'esta forma m'aforre els diners i disgusts que costa un contracte de telefonia mòvil, per econòmic que este siga.

Un atre dels factors que han determinat que tinga un mòvil sense contracte és el fet de minimisar les relacions en les companyies de telecomunicacions, que són a hores d'ara perceptores de la major part de les denúncies dels consumidors per les seues pràctiques, aixina mateix, m'estalvie una domiciliació bancària, que dit siga de pas, quant manco domiciliacions bancàries, millor que millor. El “còctel” banc + gran companyia, és per desgràcia una mala combinació per al ciutadà i sempre te donen algun disgust en forma de rebut “no desijat”.

Fa més de huit mesos que estic utilisant este sistema de mòvil en targeta i tot han segut ventages, m'he gastat no aplega a dèu euros en teléfon i fon per assunts a on l'immediatea era més que justificada i necessària, no he tornat a discutir en cap companyia i el banc ya no paga més rebuts de telefonia al meu nom. La meua vida no ha sofrit cap trastorn, ni he notat res estrany, el número d'amigues i amics no s'ha reduït, ni les relacions en ells, l'única diferència és que ara no contribuïxc tant a l'extraordinari enriquiment d'estes mega companyies que presumixen en els seus anuncis de fer-nos la vida més fàcil.

Quan ixqueren els mòvils, molts de nosatros afirmàvem que mai no en tindríem un i durant alguns temps molts se resistírem, pero arribà un moment en el que per necessitats comunicatives eventuals, viages, treball, etc., agarràrem un mòvil i fins al moment, quedàrem enganchats. El mòvil és un gran invent que nos proporciona certa tranquilitat puix front a qualsevol imprevist podem comunicar avisant o demanant ajuda, podem passar informació o demanar-la a traves d'ell des del lloc a on nos trobem en cada moment, una cridada de teléfon per a confirmar una informació pot estalviar-nos fer un viage per a no res, i aixina un món de facilitats,... que no de felicitats.

Tota una revolució per als que coneguérem un passat pròxim de teléfons fixos i recaptes escrits en llibretes junt a la tauleta del teléfon o passats pel boca a boca en lo carrer o a través del buit de l'escala, el pati de llums, etc. El concepte teléfon mòvil nos dona una gran llibertat comunicativa en una creixent oferta en aplicacions i nous programes que pareix que mai s'acaba i que nos manté enganchats a sa ret “obligant-nos” a actualisacions periòdiques de les aplicacions i a l'instalació d'atres noves i revolucionàries que necessitarem per a continuar comunicats en un futur quan les actuals ferramentes comunicatives queden obsoletes.

Evidentment, tot açò que acabe de compartir en vosatros pot canviar en el moment en que canvien les meues circumstàncies, segur que hi haurà una companyia encantada d'oferir-me els seus servicis per a resoldre ma vida convertint-la en una vida més fàcil,... en una vida millor. Mentrimentres yo, estic fruint en l'idea d'haver-me eixit un poquet més del camí marcat pels grans capitals i contràriament a les seues publicitats, yo sí me sent més lliure.

Chimo Català, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

miércoles, 11 de septiembre de 2013

Tribut Cultural

- Segons la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, RACV:
tribut, -ts: (Del llatí tribūtum, mat. sign.)
s. m. Contribució que han de pagar els ciutadans a l’Estat, en la finalitat d’obtindre els ingressos necessaris per al sosteniment de les despeses públiques, o en el feudalisme lo que el vassall entregava al seu senyor com a reconeiximent de la seua autoritat. // fig. Contribució o aportació de valors morals, d’ajuda, de sacrifici, etc.

- Segons la Real Acadèmia Espanyola, RAE:
tributo: (Del lat. tribūtum).
1. m. Aquello que se tributa.
2. m. censo (‖ contrato por el que se sujeta un inmueble al pago de una pensión anual).
3. m. Carga continua u obligación que impone el uso o disfrute de algo.
4. m. Der. Obligación dineraria establecida por la ley, cuyo importe se destina al sostenimiento de las cargas públicas.

El pagament del tribut cultural en la Comunitat Valenciana

Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana, aixina com els d'atres comunitats d'Espanya, França, Andorra i Itàlia, se trobem davant d'un punt d'inflexió, un punt de complicat retorn, en el qual hem deixat de ser els amos de bona part de la nostra activitat cultural.

Actualment les valencianes i els valencians estem dins d'un proyecte d'unitat llingüística, proyectat des de la comunitat autònoma veïna, Catalunya, en l'objectiu d'agrupar totes les llengües romances sobrevixcudes de l'antiga Corona Aragonesa baix l'única denominació de català i baix una normativisació llingüística feta en Catalunya per un català i per al català.

El procés començà a finals del sigle XIX, que no abans, en la nomenada renaixença catalana, desenrollada en paralel a la renaixença valenciana i atres fenòmens pareguts en tota Europa, a on intelectuals i polítics catalans avalats pels diners de la burguesia, crearen un moviment independentiste basat principalment en la llengua com a signe d'identitat propi front a l'estat espanyol, puix tenim que recordar que els territoris que hui formen Catalunya, mai han segut un territori independent ni estat propi.

Davant d'esta concepció de les coses, se trobaren en una complicada situació, puix les llengües veïnes presentaven extraordinaris pareguts, fruit d'anys d'estreta relació, fruit d'orígens semblants i fruit també d'aspectes demogràfics, i no només això, puix presentaven, en especial la Llengua Valenciana, una riquea lliterària migeval d'incalculable valor, infinitament superior a la seua. I la qüestió fon: ¿Cóm presentar la llengua com a principal signe identitari si tant Balears com Valencians i Occitans tenen una història llingüística més rica, en una llengua tan pareguda?

Aplegats ad este punt, volem aclarir, que si be se poden considerar la mateixa llengua des del punt de vista del seu orige, la degradació del llatí formant les llengües romances, estes, no se poden considerar les mateixes des del punt de vista dels usuaris. Contràriament a allò que nos han contat en el colege i mirant un poquet més allà al món que nos rodeja, nos donem conte que és la consideració dels usuaris d'un territori delimitat política, social i geogràficament lo que dona o lleva eixa consideració de llengua pròpia i independent, com passa en el cas del gallec i portugués sense anar més llunt o com ocorre en el cas dels democràtics països escandinaus, a on danés, suec, islandés, finés i noruec son fàcilment compreses pels usuaris d'una o atra llengua, o l'imperialista Gran Bretanya, a on trobem el galés (cymraeg) ISO639CYA, l'escocés ISO639SCO, l'anglés ISO639ENG, i el còrnic ISO639COR, a banda de les distintes variants de llengües gaèliques, gaèlic escocés ISO639GLA, gaèlic man ISO639GLV i gaèlic irlandés ISO639GLE, cadascuna en la seua pròpia codificació independent, per citar només alguns dels casos ocurrents en Europa, a on tenim moltes més eixemples.

Les nostres llectores i llectors, en bona llògica i coneixent el cas del valencià, baleàric i l'aragonés oriental front al català, poden preguntar-se, ¿per qué no unificar totes les llengües gaèliques en només una? La resposta és ben senzilla, els escocesos renuncien a perdre les seues peculiaritats llingüístiques i onomàstiques, per poques que siguen, al igual que els irlandesos o els habitants de la chicotiua Illa de Man, illa que per cert, ha donat al món del deport de la bicicleta u dels hòmens més ràpits de tots els temps, Mark Cavendish.

La consciència idiomàtica pròpia, aixina com la seua consideració onomàstica en el cas del Valencià, començà des d'un punt de vista documental fa més de 600 anys, presumiblement abans, pero especialment des d'eixa data, són innumerables els testimonis escrits d'una consideració de llengua pròpia i independent. De fet, inclús els unionistes o sumissos llingüístics del valencià.cat, els pro-catalanistes, insistixen en dir-li Valencià a la llengua que se parla en la Comunitat Valenciana, sense voler reconéixer que eixe mateix fet ya li dona una consideració de llengua independent.

Aixina puix, tornant a la renaixença catalana, el recent naixcut moviment independentiste, es trobà davant la necessitat d'absorbir les llengües veïnes i si per ad això fora necessari absorbir territorialment eixes regions, aixina es faria. Per descabellada que puga paréixer esta presentació dels fets, aixina són els rics, pensen que els diners compren pobles, llengües i identitats. És aixina com naix l'idea de Catalunya Gran, Nació Catalana i un poquet més tart, l'última proposta, els Països Catalans. Si be este concepte se nos ha venut a les valencianes com un concepte cultural, només veent la pàgina oficial de la Generalitat Catalana se donem conte que el concepte aplega més allà de lo estrictament llingüístic o cultural, passant a ser geogràfic, botànic, científic, festiu, inclús gastronòmic per a passar a tants àmbits com ad ells les vinga en gana.

Des de fa quasi un sigle fins ara, els diners públics del poble català i del restant de l'estat s'han invertit en tots els territoris de la suposta “parla catalana”, per mig d'associacions, televisions, publicacions, festivals i tot tipo d'events que són contínuament finançats des de les institucions catalanes, i que per mig de consignes publicitaries van adoctrinant en respecte de l'unitat llingüística i com tots ya sabem: “Mateixa llengua, mateixa cultura, mateix poble”, o siga Catalunya.

Associacions com ACPV o Escola Valenciana, reben anualment millons d'euros en concepte de foment de la llengua i cultura catalana dins del territori valencià, publiquen revistes, financen cursos, associacions i locals de reunió, fins i tot instalen de forma allegal, açò vol dir, no illegal pero tampoc llegal, costosíssims repetidors per tal de fer-nos vore les televisions de la generalitat catalana en tot el territori valencià.

El moviment catalaniste, obvia qualsevol crítica o opinió diferent, tachant-la d'inculta, fascista, anti demócrata, franquista o facha, donant-li al seu moviment un halo d'ultra democràtic i super cult. I yo me pregunte, el fet de dir o escriure fraula en conte de “maduixa”, de dir pero o “però”, de dir en o “amb”, nosatros o “nosaltres”, realment me fa ser més o manco culta. ¿Soc una fascista per voler mantindre el lèxic dels meus antepassats davant les paraules sense tradició lexicogràfica que nos volen impondre? El fet de voler per a la meua comunitat i la meua llengua una codificació independent, coherent i pareguda a la llengua del carrer, ¿me convertix en anti demócrata?

La substitució llingüística i onomàstica són els punts dramàtics d'una unitat llingüística; de fet son els punts que impedixen que el número de llengües en lo món, llunt de reduir-se, s'amplie. Els escocesos, per eixemple, volen dir-li gaèlic escocés al gaèlic que parlen, independentment de si ne té vint, trenta o només cinc paraules i formes diferents al gaèlic irlandés o al manés. Aixina mateix, les valencianes i valencians no catalanisats, lluitem per mantindre tant el nom, Llengua Valenciana, com les peculiaritats forjades pels nostres antepassats en el pas del temps.

Me trobe davant d'un dilema cultural, la AVL i el restant d'organismes públics valencians, me demanen l'utilisació del valencià. Quan yo, en us dels meus drets estatutaris, escric un text, represente una obra de teatre, componc una òpera, una balada de rock en roll, quan grave un curtmetrage, el mèrit llingüístic dins de l'àmbit cultural d'esta obra és, per mig de la seua catalogació ISO 639 CAT, directament català, en qualsevol cas, quan un senyor d'Ucrània veja la meua obra, sense gènero de dubte, sap que està davant d'una obra de la cultura catalana puix aixina ho indica el ISO 639 CAT. Molts me diran que és retorta la meua visió, pero tracte de ser pràctica, paguem tribut cultural a Catalunya.

El resultat és que davant d'este panorama l'avanç en l'us de la Llengua Valenciana es veu llastrada per consideracions polítiques alienes al fet cultural, i lo que potser més dolorós, se trobem pagant un injust i insidiós tribut cultural davant la complaença de les nostres institucions i l'algaravia i els aplaudiments de la nostra adoctrinadora universitat, al servici de la seua transnoctada ideologia progre i catalanista que arrosseguen des de fa décades.

Segons el nostre estatut, en la Comunitat Valenciana tenim dos idiomes oficials, l'espanyol (ISO 639 SPA), usat per cinccents millons de persones en el món, i el propi, el valencià, que ya sabem que tristament es convertix en català (ISO 639 CAT) tan pronte com ix de la nostra ment. En l'idioma valencià del meu estatut no se pot fer una producció cultural pròpia a nivell nacional, ni internacional, ni regional, llavors, puc utilisar l'espanyol, llengua estatutària, o utilisar el català, llengua no estatutària.

Aixina puix, front al tribut cultural que paguem a Catalunya, vos demane l'estat de pacífica rebelia, insubordinació ideològica, desobediència cívica i l'insumissió llingüística de la normativa oficial AVL, sumissa acadèmia que permet i potencia esta situació.

L'insumissa Altea Bou, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 27 de julio de 2013

Aforrant Matèria: Recuperant clàssics

No, he, he, no vaig a parlar hui de la gran Isabel de Villena, l'inigualable poeta Ausias March o el mascliste Roïç de Corella, no, hui no parlaré dels grans clàssics valencians ni de la riquea lliterària del Sigle d'Or Valencià, hui vaig a promoure i fomentar la recuperació d'atres clàssics oblidats, tristament oblidats.

¿Acàs algú utilisa a hores d'ara els mocadors de cotó de tota la vida? ¿A ón quedaren les torcaboques o tovalletes de tela? ¿I les estovalles o tapets de tela per a parar taula? ¿I els draps de cuina o torcamans?

La cultureta de lo ràpit, de lo immediat i de l'aplicació única, la dels sigles XX i XXI.
Celulosa 100%, torcaboques de colors doble capa per a usar i tirar, cóm no, dorades per als dies de Nadal, granates per als dies de gala i blancs per al restant de l'any.
Draps de cuina en rollo de puríssima celulosa, arbres milenaris tallats per a absorbir els restos líquits o sòlits del banc de la cuina.

I qué dir dels nostres nassos, els famosos “kleenex” han desplaçat des de fa anys als mocadors de tota la vida, mocadors útils en l'hivern per a torcar-se els mocs i en estiu per a llevar-se la suor del front. Puix no, nosatros preferim els “kleenex”, clar està, d'usar i tirar sempre, cóm no, 100% celulosa, els boscs primaris sofren les nostres destarifades costums. Dona lo mateix, els mocadors de seda, lli o cotó cultivat en les nostres terres no t'irriten la pell, no t'irriten el nas, i duren tota una vida, pero insistixc, dona lo mateix, preferim els productes moderns que viagen millers de quilómetros des del punt a on s'extrau la matèria prima i des del punt a on se fabriquen fins a l'estanteria del supermercat.

Puix no, l'elegància dels mocadors de cotó mai pot ser substituïda pels paquets plàstics que envolen eixos trossos d'arbre manipulats en forma de mocador plegat, que una vegada ixen del paquet i són utilisats, mai tornen a ser útils ni com a residu, puix mai sabem be si desfer-nos d'ells en el fem orgànic o fer-ho en el contenidor de paper.

Recorde l'utilitat que mon yayo donava als mocadors, pense que mai eixia de casa sense u d'ells en la boljaca, li servia per a tot, per a no tacar-se el pantaló quan s'assentava en qualsevol banc, per a nugar-lo en quatre nucs al cap, per a protegir-se la calba del sol o per a eixugar-se la suor en els dies més durs de l'estiu del cap i casal, en ell, li pegava una neteja ràpida a les sabates empolsegades abans d'entrar en la llar del jubilat per a jugar la partideta del truc, l'usava com a tovalleta o inclús com a mig de transport en el cas de trobar-se en la plaja arreplegant pedretes i pechines en el net. La seua bona educació li fea posar-se'l davant la boca i el nas a l'hora d'estornudar, per tal de no contagiar al restant de la gent de l'entorn, aixina mateix li servia de protecció per a poder respirar si les concentracions de pols en l'ambient eren altes. Vore atres divertides reflexions.

Al igual que ocorre en els mocadors, les torcaboques o tovalletes de tela, són solucions econòmiques i que duren moltíssims anys sense produir un grau perjuí al mig ambient. En dèu o dotze euros de torcaboques tens per a tota una década o més, pots comprar-les en diferents colors per a cadascú de la casa, pots tindre atres colors per als convidats, o senzillament utilisar les de paper per ad estes ocasions.

Aixina mateix ocorre en els draps de cuina, no n'hi ha cap treball de neteja en la cuina, per dur que este siga, en que un tros de celulosa 100% siga tant o més efectiu que un drap de cuina impregnat en vinagre. N'hi han dels tipo gamuça absorbint en varis colors per a diferents tipos de faena o dels de tipo tovalla, per a escórrer els utensilis de l'escurada, eixugar-se les mans o qualsevol atra aplicació.

No s'enganyem, per a llevar la pols, lo millor que s'ha inventat mai són les camisetes de cotó que hem retirat fa temps, per velles o per chicotiues, per passades de moda o per cansanci o trencament, ya sabeu, volta a peu, publicitat de refrescs, etc.

Tant les tovalletes, com els tapets per a la taula, els mocadors, els draps de cuina, les gamuces o les camisetes velles de la pols, se poden ficar dins la llavadora o a remull en aigua i un chorret de lleixiu si estan molt brutes i aixina continuar en el cicle una i atra vegada, evitant la deforestació, l'innecessària manipulació i transport de mercaderies i aforrant diners en les nostres economies domèstiques, que dit siga de pas, mai no ve malament.

Jaume Vert, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

miércoles, 15 de mayo de 2013

Consciència Idiomàtica Pròpia

Per a començar, dir que no existix un criteri acadèmic clar per a definir o diferenciar dins del context llingüístic lo que seria llengua de lo que seria dialecte o varietat d'esta, i que són el context polític-social i la consciència idiomàtica colectiva els factors més determinants. Aixina que pots anar oblidant-te de les argumentacions que parlen categòricament de la “filologia moderna”, “la llingüística internacional”, “les autoritats competents”, “totes les universitats del món” o conceptes pareguts d'òrguens que no existixen o que mai s'han pronunciat sobre el tema precisament per saber que no és de la seua competència acadèmica ni política ni social. Dir en este sentit que si be des de 1970, la RAE, definix en el seu diccionari al valencià com a varietat del català, mai ha donat a conéixer ni els estudis pels que determinen eixa afirmació, si és que els han fet, ni les seues fonts documentals, ni el per qué en les anteriors edicions, el valencià era considerat com a llengua autòctona.

¿Quins són puix els elements per a determinar qué ha de ser considerat llengua i qué ha de tindre atra consideració? Ací tenim alguns dels criteris de valoració determinants per a la diferenciació de llengua.

- Procedència de la llengua.
- Consciència idiomàtica dels usuaris.
- Lliteratura al llarc de l'història.
- Utilisació i foment actual.
- Qüestió onomàstica. (Nom que rep la llengua entre els usuaris).
- Territorialitat onomàstica. (Nom que rep la llengua en eixos territoris delimitats políticament).

Mirant i estudiant un poquet el desenroll de les llengües que nos rodegen, nos donem conte que no existix un criteri clar, n'hi han llengües sense lliteratura escrita considerades com a llengua, n'hi han llengües de procedències alienes que són considerades llengües pròpies, n'hi han llengües considerades dialecte pels usuaris que se consideren llengües i després tenim el cas del valencià. El cas de com el valencià ha deixat de ser llengua per a convertir-se en “varietat dialectal”, és total i fotudament únic. Anem a fer, sense profundisar massa i en un llenguage senzill, un chicotet estudi del valencià en respecte dels criteris de valoració que hem establit per a l'evaluació, començant de baix cap a dalt.

- Territorialitat onomàstica:
Els Furs del Regne de Valéncia foren escrits en 1238-39 en Llatí, i traduïts en 1251 al Romanç per orde del Jaume I i firmats per ell mateix, en ells podem trobar més de cent voltes esta expressió arromançat per lo senyor reyquedant clar que era el Romanç i no atra, la llengua de l'administració i la justícia en tot el territori valencià, “Los iutges en romanç diguen les sentències que donaran…”. La llengua Romanç anà durant els sigles XIV i XV adquirint identitats geogràfiques, és aixina com naix la Llengua Valenciana, la Catalana, l'Aragonesa, la Gallega, la Lleonesa, la Portuguesa, etc. La denominació Valencià o Llengua Valenciana dins i fòra de les terres valencianes ha segut una constant des del mateix moment del seu naiximent, ya entre 1335 i 1346, segons diferents autors. Existixen documentacions del parlar valencianesch en territoris valencians, reconegudes inclús des dels àmbits pro-catalanistesEn les tres actuals províncies que componen la Comunitat Valenciana, l'identificació onomàstica territorial és la mateixa, valencià.

- Qüestió onomàstica:
Una qüestió controvertida, puix si be, queda clar inclús pel sectors més pro-catalanistes la conveniència de dir-li valencià en la Comunitat Valenciana, l'idea d'este valencià com a part d'una “entitat superior” dita català va aumentant any darrere d'any, com a conseqüència principalment, de l'instauració d'eixa doctrina en el món acadèmic. En qualsevol cas, la cosa està clara, inclús per als més pro-catalanistes, valencià en la Comunitat Valenciana.

- Utilisació actual:
El valencià, per exprés desig dels usuaris i refrendat en el seu Estatut d'Autonomia, art. 6, és junt al castellà, idioma oficial de la Comunitat Valenciana. L'estatut utilisa les paraules idioma i llengua per a referir-se al valencià. Actualment està present en l'educació i tots els demés àmbits de l'administració. L'actual model llingüístic oficial està fet segons la AVL, ent normatiu únic i obligatori per llei, per a la convergència en el model estandart català, pàg. 14 de la GNV (Gramàtica Normativa Valenciana), la qual cosa fa que el model valencià obligatori, s'allunte de la realitat llingüística del carrer, dificultant aixina la seua “normalisació”, acceptació i cohesió social necessàries. Pese ad això, actualment hi han més de dos millons de parlants que utilisen el valencià en qualsevol aspecte de les seues vides, número molt superior a la sifra de parlants de la majoria de les llengües minoritàries europees vives. És important resaltar el fet de que el model que se parla majoritàriament en lo carrer no correspon a la normativa oficial AVL de 2006, sent més propenc a la normativa anteriorment oficial de 1979, RACV o Normes del Puig, a hores d'ara poc manco que prohibides, puix estes no poden ser per llei subvencionades, ni estan considerades com a valencià per no seguir la norma AVL, quedant en un buit llegal.

- Lliteratura:
En l'apartat lliterari és a on el valencià té una història molt més rica que qualsevol atra llengua de l'entorn. Durant el sigle XIV i XV, dins del llavors regne de Valéncia i en especial en Valéncia Ciutat, se desenrollà lo que s'ha denominat Sigle d'Or Valencià. Durant esta época, la lliteratura aixina com el restant de les arts, alvançaren als valencians en respecte dels atres regnes i territoris de les Corones d'Aragó i de Castella. En esta época se normalisà la denominació Llengua Valenciana, sent numerosíssimes les documentacions. Després, la Llengua Valenciana caigué per diversos motius en un llarc lletarc en l'aspecte lliterari, al igual que li passa a l'aragonesa, catalana, lleonesa, mallorquina, etc. Durant esta época la producció lliterària en llengua valenciana descendix dramàticament, encara que no se deté, puix per poc que siga, sempre hi ha hagut.

- Consciència idiomàtica dels usuaris:
En el cas del valencià, la consciència colectiva de tindre una llengua pròpia, diferent i diferenciada, és total, encara que portem alguns anys patint una metòdica, subvencionada i constant catalanisació que en bona llògica està donant els seus fruits. Se pot dir que en l'arribada al poder de les Corts Valencianes del Partit Socialiste del País Valencià en 1983, i després de més de dotze anys de govern socialiste, la catalanisació s'instaurà en el sistema educatiu i administratiu, tendència que si be més poc a poc, ha continuat en el govern dretà del PP. Pese a lo qual, segons sifres del CIS, Centre d'Investigacions Sociològiques, aixina com totes les enquestes conegudes, la majoria del poble valencià veu al valencià com una llengua pròpia, diferent i diferenciada del català i de qualsevol atra. Enquesta CIS pregunta 23.

- Procedència de la Llengua:
Lo primer en tindre clar, és que totes les llengües conegudes són dialectes, o siga, procedixen d'algun lloc diferent al que els dona el nom, per lo que parlar del català, vasc o francés, per eixemple, com a llengües autòctones com si se tractara de montanyes, rius o espècies endèmiques de flora o fauna, és desacertat. Segons alguns estudis, la llengua dels valencians és el català que portaren els colons que vingueren a repoblar les terres valencianes. Segons eixa teoria, els aragonesos repoblaren la part interior del regne i els catalans repoblaren el litoral, per això en el litoral se parla valencià i en l'interior castellà. Evidentment això només pot ser una teoria més o manco argumentada i pobrament documentada. Documentar que vingueren colons catalans és senzill, documentar que vingueren catalans com per a impondre la seua llengua, és llabor tan ingent que és pràcticament impossible, puix a la complicació de documentar, sériament, tots i cadascú dels colons, hi ha que documentar la manca d'un parlar romanç dels habitants del regne, aixina puix, de falaç, ignorant i poc científic se pot tachar tranquilament a qui faça eixa afirmació de manera taxativa. Afegir ad este punt algunes atres qüestions no menors:
- La major part dels hipotètics colons o repobladors procedixen d'àrees a on també se parlava romanç, Occitània, Navarra, Lleida, Barcelona, Aragó, Castella, etc.
- La llengua catalana encara no havia naixcut a nivell documental, sent la denominació romanç l'utilisada en tot l'àmbit llingüístic post-llatí de l'àrea peninsular.
- Manca de documentació que demostre de forma clara que els colons aragonesos en sa majoria parlaven castellà, que per atra banda encara no existia tampoc clarament documentat com a Llengua Castellana.
- L'actual Catalunya encara no havia naixcut a nivell territori, era una maranya de comtats, Marca Hispànica, que ademés pertanyien al regne de França uns i al regne d'Aragó els atres fins al Tractat de Corbail, any 1258.
- Els actuals territoris de les províncies de Tarragona i Lleida recentment arrebatades als àraps, pertanyien al regne d'Aragó el dia en que se conquistà Valéncia, per lo que és desacertat parlar d'estos colons com a catalans.
- Si, segons la pròpia Generalitat Catalana, en este fantasiós artícul, en 1131 se conquistà i repoblà Tarragona, en 1149 Lleida, en 1232 Mallorca, en 1235 Eivissa i Formentera, en 1238 el regne de Valéncia, és realment impossible que del restant de l'actual Catalunya (Girona i Barcelona) ixquera la gent en número suficient com per a repoblar tots estos territoris que pràcticament tripliquen el seu en qüestió de 120 o 150 anys modificant definitivament els seus parlars i lo que és més cridaner, encara quedara gent com per a ser una potència econòmica. ¡Fantàstic!
- Actualment el llibre referència de les teories pro-catalanistes en quant a repoblació, és l'escrit pel catedràtic Enric Guinot, “Els fundadors del Regne de Valéncia”, publicat/subvencionat per l'editorial Tres i Quatre, empresa de l'entramat de l'empresari Eliseu Climent (ACPV, repetidors TV3, Casals Jaume I), perceptor de quantioses subvencions de la Generalitat Catalana en concepte de “foment de la llengua i cultura catalanes al País Valencià”. Evidentment, el resultat d'est estudi mai no pot ser molt objectiu, i sí, molt sectari i dubtosament científic.

I realment, si tot això de la repoblació se poguera resoldre documentalment de manera positiva a les tesis catalanistes, la pregunta és: ¿Deuria, passats quasi huitcents anys, deixar de ser la Llengua Valenciana una llengua pel fet de demostrar que el seu orige és català? Evidentment la resposta és NO, més de siscents anys ininterromputs i documentats de consideració llingüística pròpia, més una actual consideració de llengua pròpia, units a un sigle d'or lliterari són aval més que suficient com per a exigir que el valencià siga llengua independent i que ni de Madrit, ni de Barcelona, ni de Brusseles nos puguen dir cóm tenim que parlar-la ni quin ha ser el seu nom ni el seu còdic ISO639.

En consciència idiomàtica pròpia, en Llengua Valenciana, Altea Bou per a Vert i Taronja.