Tinc de naiximent un peu taronja i un atre vert. Això va crear-me molt a sovint chocs d'ideals en atres colors com el roig i el blau, colors que inunden i embruten l'espectre polític-social, i que en la seua automàtica contraposició d'idees dificulten la convivència i la diversitat. Aixina naix VERT i TARONJA, indisciplina política, ecologia d'anar per casa, apartidisme montat en bicicleta, eclecticisme, pragmatisme i llengua, per supost, LLENGUA VALENCIANA.

sábado, 31 de octubre de 2015

Gino Bartali, un filàntrop sobre rodes


El nom de Gino Bartali nos transporta a l'història més èpica del ciclisme, puix fon tal volta el seu últim gran exponent. Home senzill de procedència humil i de fondes creences religioses, fon un mit del deport en l'Itàlia en blanc i negre del dictador Mussolini, en la década dels quarantes dels sigle passat.

Bartali naixqué en Ponte a Ema, Florència, en l'any 1914 en una família de llauradors, encara que treballant com a mecànic en una tenda de bicicletes s'aficionà a les dos rodes. Els resultats foren extraordinaris des del primer moment, aixina, quan a soles tenia vintidós anys, guanyà el Giro d'Itàlia de 1936. Dos anys més tart i pressionat pel govern de Mussolini renúncia al Giro per a córrer i guanyar el Tour de França, la qual cosa fon considerada com a una victòria del fascisme 
imperant en Itàlia, lo que li valgué per a ser considerat l'emblema del ciclisme fasciste.

A l'any següent, a pocs mesos del començament de la II Guerra Mundial, els ciclistes alemans i italians no acodiren al Tour per lo que no pogué defendre el títul que ya no guanyaria fins passats dèu anys, en 1948.

En eixos dies, en el mateix equip de Bartali, emergia en força atra figura de la bicicleta, Fausto Coppi, “Il Campionissimo”, u dels ciclistes en més classe i palmarés de l'història del ciclisme. En els anys següents, la rivalitat entre abdós separà Itàlia en lo deportiu i en lo social, Coppi representava la nova Itàlia, modern, d'esquerres i agnòstic, mentres Bartali representava els valors tradicionals i la religió, o això a lo manco fon lo que venien en eixos dies els mijos de comunicació italians.


El paró de la guerra feu que Bartali no poguera gojar de la seua época de madurea deportiva, si be, esta época fon empleada per Bartali per a continuar fent quilómetros per les carreteres italianes, convertint a un cicliste extraordinari en una persona excepcional. Bartali, protegit per sa popularitat, feu de correu per a una societat filantròpica, que entre els anys 1943 i 1944, falsificà documents per a salvar la vida de centenars de judeus ajudant-los a fugir d'Itàlia. Gino Bartali gojava de certa immunitat davant de la policia i l'eixercit, aixina com la complaença del règim, per lo qual ningú pogué imaginar que en els seus entrenaments transportava documentacions falses amagades en el quadro de sa bicicleta, ni fins sa família conegué d'estes activitats fins a l'any 2003, tres anys despuix de sa mort. Gino se'n dugué el secret en ell, la qual cosa el fa especialment gran.
La publicació del diari del cap de l'organisació, Gregorio Nissim per part de sos fills, deixava detallades les operacions en les que participà Bartali i que ajudaren a salvar moltes vides.

Distinta sòrt tingué Coppi durant la guerra, puix fon enviat per l'eixèrcit a Àfrica, i poc despuix empresonat en un camp de concentració pels anglesos durant dos anys en el nort de Túnez.

Acabada la guerra i en fam de ciclisme, en 1946 tornà a celebrar-se el Giro d'Itàlia que guanyà Bartali per davant de Fausto Coppi, posicions que s'invertirien en els anys 47 i 49, en el 48 guanyà el seu segon Tour de França, acabant segon en l'edició del 49 per darrere del seu màxim rival, Fausto Coppi.

Fruït d'esta rivalitat o com a fi d'esta, el Tour de França de 1952 nos deixà esta image que s'ha convertit en tot un icon del ciclisme, del deport i del companyerisme i que a hores d'ara continua creant controvèrsia respecte de quí donà el bidó a l'atre, yo sempre he pensat que és Coppi qui li'l passà cap arrere a Bartali. Al remat, serví per a tancar les rivalitats personals i deportives entre abdós, fins al punt en que Bartali, retirat de la competició fon director deportiu de l'equip San Pellegrino, en el que militava Coppi.


Eixe mateix Tour de França de l'image, el de 1952, té per al ciclisme espanyol, i el valencià més concretament, una grata sorpresa, puix el corredor d'Oriola, Bernardo Ruiz Navarrete, conseguix pujar al pòdium en una meritòria tercera plaça, convertint-se en el primer espanyol en conseguir-ho, per darrere de Coppi i Ockers i per davant de Bartali. Un atre dia nos centrarem en la figura d'est alacantí, que ya en l'edició del tour de 1951 guanyava dos etapes, acabant en novena posició.

La relació entre Bartali i Coppi se trencà en 1960 per la mort d'est últim, infectat per malària en un viage per Àfrica. “Se n'ha anat la mitat de mi”, foren les paraules de Bartali a la mort del seu rival.

Gino Bartali continuà vinculat al ciclisme com a director deportiu i comentariste, muigué l'any 2000 als huitantassís anys en sa casa en Florència. Molt recomanable el vídeo, en testimonis de gent que vixqué junt a Bartali.


Eduart Correger, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 2 de mayo de 2015

Valencianisar VS Valencianitzar

Fa alguns mesos, en l'espai uep d'un conegut bloguer de l'àmbit catalaniste, em trobí un comentari d'una dòna que pareixia recriminar-li la seua actitut a conseqüència d'un artícul en el qual dit bloguer justificava, ho intentava a lo manco, i defenia el fet de que el valencià no tinguera còdic ISO 639 propi, havent d'estar dins del còdic ISO 639 català.

Defenia la dòna, per lo que es pot desprendre del seu comentari, una normativa basada en les nostres pròpies peculiaritats llingüístiques valencianes, un reconeiximent com a llengua pròpia valenciana, tal i com s'arreplega en el nostre estatut i un còdic propi, ISO 639 valencià, aixina com l'independència a l'hora de normativisar i estandardisar nostra pròpia llengua, sense interferències induïdes o forçades, segons s'arreplega en l'artícul 9 de la Declaració Universal dels Drets Llingüístics.

Davant d'eixes reivindicacions, el bloguer l'acusà dient-li: “vosté continua embolicant la troca i posant pals a les rodes a la valencianització...”. Esta sentència me feu pensar i reflexionar sobre el sentit del verp valencianisar i comencí una chicoteta busca en uns resultats sorprenents, puix resulta no tindre el mateix significat per a les distintes acadèmies que s'atrevixen a definir este terme. Per a escomençar, podem observar que no s'escriuen de la mateixa forma, mentres en la normativa RACV es manté el sufix verbal valencià ISAR, en la normativa AVL s'adopta el sufix ITZAR, a la catalana, per als més suspicaços dir, que si be, les Bases per a l'Unificació de l'Ortografia Valenciana, (normes de Castelló), no reflectixen base per al sufix dins de les trentadós bases, sí estan escrites utilisant el sufix ISAR a la valenciana en la redacció del text, concretament en la seua forma estilisar en conte de estilitzar, tal i com propon ara la AVL. Vejam quina definició se fa del verp en la RACV, AVL i RAE.

- RACV – Normes Valencianes o Normes del Puig
Valencianisar:
v. tr. Donar forma valenciana o adaptar a la manera valenciana. // Implantar la llengua valenciana en llocs a on no es parla o en àmbits a on no se sol utilisar.



- AVL – Normes Catalanes
Valencianitzar:
1. v. tr. Revestir de la forma valenciana, adaptar a les maneres, al gust, als usos, valencians.
2. v. pron. Adoptar maneres, gustos, usos, valencians, especialment paraules, girs, del valencià.



- RAE
Valencianizar:
Per a la acadèmia de la llengua castellana, no existir este verp.

 Ni revestir ni donar, per a la RAE no existix una acció valencianisant, no existix valencianizar com tampoc existix valencianización, sí, existixen les accions castellanizar i catalanizar, per eixemple.

Per a la AVL, l'acció de valencianitzar en la seua primera accepció, consistix en “revestir de la forma valenciana”, vaja, donar apariència de, encara que no siga. En la seua segona accepció, més de lo mateix, es conforma en “adoptar maneres, gustos, usos,...”. Cridaner és el dígraf “tz”, impronunciable per a les valencianes i valencians i que els nostres autors abandonaren fa sigles, recuperat ara en temps moderns pels allumenats de la AVL.

Més completa i ambiciosa és la definició de la RACV, la centenària acadèmia propon en la seua primera accepció “donar forma valenciana”, vaja, transformar alguna cosa en valenciana. La seua segona accepció contempla l'implantació de la llengua valenciana en llocs o àmbits a on no se sol utilisar, acció que no es contemplada per la AVL en sa definició, curiosament, esta acció sí la contempla la AVL en la definició que dona de catalanitzar i de castellanitzar.

Una vegada més, i ne son moltes ya, la AVL me sorprén negativament, en la seua definició de valencianisar, es conformen en “revestir” de la forma valenciana i ometen la possibilitat d'implantació en nous àmbits, just ells, que tenen per llei el deure de fomentar el valencià...

Altea Bou, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

domingo, 21 de diciembre de 2014

Bicicleta 2 - Us deportiu de la bicicleta

Com ya contàrem el l'anterior artícul sobre bicicletes, Bicicleta 1, l'us deportiu de la bicicleta rep el nom de ciclisme i té moltíssimes especialitats.
Dins de lo que podríem considerar el ciclisme clàssic de competició, del que parlarem hui, practicat en bicicletes d'una geometria molt pareguda, trobem tres modalitats principals, pista, carretera i ciclocross.

Ciclisme en pista: El ciclisme en pista es practica en bicicletes llaugeres de rodes grans i primes i de pinyó fix, es practica dins d'un circuit quasi ovalat de fusta o formigó de doscents cinquanta metros de llarc i té moltíssimes disciplines, velocitat, keirin, persecució, km. en eixida parada, madison, etc. Últimament s'han unificat vàries especialitats per a només una competició que es nomena òmnium.


Ciclisme en carretera: És l'especialitat més popular, es practica en bicicletes paregudes en geometria a les de pista, en algunes peculiaritats com és principalment l'us de frens i canvi de marches en dos o tres plats i fins a onze pinyons. N'hi ha carreres d'un o de varis dies, fins a tres semanes i el seu grau de dificultat depén del tipo de traçat, de l'orografia, l'importància popular de la prova i sobretot de les ganes i motivacions dels corredors. En l'estat espanyol hem contat en les últimes décades en grans corredors, com son Miguel Indurain, Alberto Contador, Òscar Freire, Alejandro Valverde, etc., per citar només alguns dels més destacats, encara que el llistat podria ser molt més gran.


Ciclocross: És atra de les especialitats del ciclisme clàssic, se practica en un bicicleta pareguda a la de carretera encara que de rodes un poquet més grosses i en tacos per tal de conseguir un major agarre, puix es practica en un circuit de terra i asfalt, en el que moltes vegades inclús és precís carregar la bicicleta al muscle i anar corrent. Té molta popularitat en els països del centre d'Europa, aixina com en Euskadi.


Triatló: En els últims anys ha sorgit el triatló, modalitat deportiva que unix per est orde, la natació, el ciclisme i la carrera a peu i que està alcançant gran popularitat en els últims anys. Les proves se disputen en diferents distàncies, sent l'aironman la més dura puix se realisen huit quilómetros nadant, noranta en bicicleta i en acabar una marató de quarantadós quilómetros corrent, sincerament nos sembla extraordinari acabar una d'estes proves.


Cicloturisme: L'us deportiu de la bicicleta clàssica no competitiu es nomena cicloturisme. El cicloturisme és un acte deportiu i també social, puix se sol realisar en grups per mig d'associacions o penyes ciclistes, se pot dir que no existix en la Comunitat Valenciana municipi sense penya ciclista, ya siga de montanya o de carretera o d'abdós modalitats. També els cicloturistes tenen les seues proves no competitives, en principi, a on poder reptar-se a si mateixos, que se diuen marches cicloturistes i que han proliferat en les tres últimes décades.


Demanar finalment als nostres llectors tota la prudència, sensibilitat i paciència quan es creuen per les carreteres o camins en ciclistes, recordant-los mantindre la distància obligatòria de seguritat d'un metro i mig a l'alvançar als ciclistes.


Eduart Correger, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

miércoles, 15 de octubre de 2014

Aforrant energia: Viure sense coche

Ester és un chicona naixcuda en Valéncia ciutat a mijans de la década dels setanta, que com sol ser habitual en eixes dos característiques, només coneix el “valencià de l'institut” puix la llengua valenciana no fon transmesa dels yayos a sa mare, perdent-se per a la seua família. Clar, tampoc fon de gran ajuda que son pare fora dels que vingueren fugint de les dures condicions de les terres aragoneses del Terol més profunt. Tot siga dit de pas, que l'interés de son pare cap a Valéncia, la seua cultura i llengua sempre ha segut, segons nos conta la mateixa Ester, més gran que el de sa mare. Aixina les coses, l'interés d'Ester cap al valencià mai ha passat de l'estudi suficient per a aprovar els exàmens de BUP i després de COU, sent les llectures obligatòries pròpies d'estos cursos, tot lo llegit en valencià.

Com és ya tristament habitual en totes estes circumstàncies, la nostra protagonista de hui, manté les també habituals consignes dels que estudiàrem en qualsevol institut de Valéncia ciutat en la seua época o posterior respecte del valencià; “és la llengua que dugueren les tropes catalanes de Jaume I, quan la corona catalano-aragonesa conquistà i repoblà les terres que hui conformen el País Valencià...”, en l'agravant i/o atenuant que quan tractes d'introduir un poquet més el tema per tal d'aportar un poquet de llum respecte de l'història i la llengua, tota resposta siga; “no sé tío, yo es que paso...”, i les també habituals; “yo no creo en las fronteras...”, “ho entenc pero no lo parle...”, “hay cosas más importantes de qué preocuparse...”, “las lenguas sirven para comunicarse...”, etc.

Tot això, que a voltes me produïx certa indignació per la manca d'interés, en Ester queda perdonat quan me regala un somriure, saps que no hi ha mala fe, coses com la música pop, els gats, el yoga, un viage de quatre dies a Berlin, anar al cine, un festival estiuenc o eixir per Benimaclet a prendre una cerveseta en les amigues són l'essència de sa vida, i aixina ho he acceptat yo per tal de continuar fruint de la seua amistat, gojant dels punts comuns i obviant els atres.

Pero hui no parlaré en ella de l'últim disc publicat per una banda de música indie pop, que també, hui hem quedat per a conéixer cóm viu des de que prengué la decisió de deixar al seu nóvio de llavors i de viure sense coche, l'entrevistí i estes foren les seues respostes:

Jaume Vert - ¿Des de quàn estàs sense coche?
Ester - Desde hace más de dos años.
JV- ¿I sense nóvio?
E- (Rialla) Más o menos lo mismo, creo que desde el mismo día.
JV- ¿Els deixares als dos a la mateixa vegada?
E- (Més rialles) Si, ya no me llenaban.
JV- ¿Quànt calcules que t'has aforrat des de que vengueres el coche?
E- Entre 20 o 25 euros de gasolina por semana, más dos ITV de 60 euros, más 230 euros por dos años de seguro, más 200 euros aproximadamente de reparaciones, revisiones y cambios de aceite, más 100 euros de alguna multa de la ORA, total 2960 euros.
JV- No està malament, ¿Era molt vell el coche?
E- 10 o 11 años, me lo compré ya de segunda pata, un seat Ibiza.
JV- ¿L'usaves a diari?
E- Ida y vuelta al trabajo, dos veces al día, cuatro viajes mínimo.
JV- ¿Cóm vas ara als llocs?
E- En bici principalmente, pero también andando o en metro.
JV- ¿I quan plou?
E- Tengo un chubasquero genial de chaqueta y pantalón con muchos colores que me compré en Amsterdam.
JV- ¿Has trobat diferència en temps a l'hora d'anar als llocs habituals?
E- Contando con que a veces es imposible aparcar, se puede decir que en los recorridos habituales, cinco o seis kilómetros, es más rápido ir en bicicleta, lo que tardas es tiempo real, siempre el mismo.
JV- ¿Trobes a faltar el coche?
E- No, para nada, gasto mucho menos dinero.
JV- ¿El deixares per economia o per consciència ecològica?
E- Principalmente por economía, pero pensé que también así haría más ejercicio.
JV- ¿Has notat millora física?
E- (Rialla) Sí, ahora estoy más buena.
JV- ¿Te compraries atre coche si millorara la teua economia?
E- En ese caso sería una furgoneta grande para viajar y poder dormir dentro, ah, y llevar mi bici, je, je.
JV- ¿Continues sense nóvio?
E- (Més rialles) Sí, je, je, pero continuo intentándolo.

Acabàrem ací l'entrevista i se dedicàrem a parlar de qüestions més musicals, espirituals i filosòfiques, conscients dels interessos comuns. Me contà cóm ha segut la pèrdua recent del seu treball i de cóm, pese a tot, ella ho ha dut molt be. Potser Ester mai s'interessarà per la llengua dels seus antepassats, de moment, i encara que siga més per esperit pràctic i economia que per ecologia, puc sentir-me orgullós de gojar de l'amistat d'una chicona que ha decidit conscientment “viure sense coche”.


Jaume Vert, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

miércoles, 30 de julio de 2014

Sigle XV - Compromís de Casp

En data vintiquatre de giner de 1410, Martí I d'Aragó també nomenat Martí l'Humà o Martí el Vell, Rei d'Aragó, de Valéncia, de Mallorca, de Cerdenya i de Sicília, Conte de Roselló, de Cerdenya, d'Empúries i de Barcelona, Duc de Montblanc i m'imagine que atres molts senyorius més, escrigué una carta als diputats del General del Regne de Valéncia, en la qual mostrava el seu temor a morir sense descendència, puix son fill Martí el Jove, rei de Sicília, havia mort. Martí el Jove muigué també sense descendència llegítima, per lo que es complicava el tema successori.

Dels quatre fills que tingué Martí l'Humà en la sogorbina Maria de Luna, només Martí el Jove superà l'infància encara que per desgràcia per ad ell, son fill llegítim Pere, fruit del matrimoni en Maria de Sicília muigué ben jove.

S'obria una época, de l'any 1410 al 1412, de buit de poder o interregne que amenaçava en trencar l'estabilitat de la Corona Aragonesa. Des de Peníscola, l'aragonés papa Benet XIII, propon no convocar Parlament General i que fora un grup d'hòmens erudits en lleis els que decidiren el candidat triat d'acort a la jurisdicció. Aixina les coses, en data quinze de febrer de 1412 els representants d'Aragó i Catalunya redactaven els trenta, o vintihuit segons la font, artículs de La Concòrdia d'Alcanyís a les que s'afegien despuix els representants valencians, en elles es determinaven les condicions baix les que seria triat el nou monarca de la Corona d'Aragó en Casp, hui província de Saragossa, el vintinou de març del mateix any.

Finalment foren cinc els candidats a repartir-se la tortada i nou els hòmens elegits per a la designació, tres representants pel regne d'Aragó, tres pel regne de Valéncia i tres més pel principat de Catalunya, el monarca havia de ser elegit per com a mínim sis vots, complint-se també la circumstància de rebre vots de totes les delegacions. Aixina puix, el dia vinticinc de juny, tres mesos despuix, els nou compromissaris firmen l'acta per la qual Ferran de Trastàmara o d'Antequera, es convertia en Ferran I d'Aragó, la qual cosa, com era d'esperar no agradà a tots per igual, ni en son dia ni passats siscents anys, pero això és atra qüestió que no abordarem, puix el nostre interés es centra en allò que se pot donar com a bo, d'acort en les documentacions existents.

Com pareix llògic, cadascuna de les delegacions, se'n dugueren copia de les documentacions escrites en llatí, pot ser per això són tan cridaneres les copies dels valencians en les quals se diu: “De la mateixa manera, els senyors diputats manaren enviar una carta semblant, en Idioma Valencià (ydiomate valentino) al Parlament General del Regne de Valéncia”. Això ficava en la copia que fins ara se trobava en l'archiu de la Catedral de Sogorp, i aixina fica en est atre document, bessó de l'anterior, trobat fa poc més de tres anys en l'Universitat de Valéncia. I ací se fa el silenci...

¿Qué vol dir açò...?
Tractant de fugir d'apreciacions subjectives, sí se pot afermar en total rotunditat que en 1412, el concepte d'idioma o llengua valenciana era més que habitual, no només en la lliteratura o en els texts bíblics dels propis habitants regnícoles, sino, com es pot vore en les més altes instàncies de la Corona d'Aragó.

Observem, atra vegada més, que mentres actualment, s'intenta ometre el concepte llengua o idioma valencià, com fa per eixemple la AVL o l'Universitat en els seus escrits, este ha segut utilisat a lo llarc de més de siscents anys sense complexes per bona part d'institucions i persones tant dins del llavors Regne de Valéncia, com fora d'ell. I una vegada més, i ya ne son moltes, la nostra Investigació Taronja, fa palés que el concepte Llengua Valenciana o Idioma Valencià ha segut utilisat de manera independent i en total normalitat a lo llarc dels sigles.

Ampar Taronger, hui, com fa siscents anys, en Idioma Valencià per a Vert i Taronja.

domingo, 1 de junio de 2014

Aforrant energia: Del coche a la bicicleta

Hui volem reflexionar sobre l'indiscriminat us del coche i oferir-vos uns consells per a fer revertir esta situació en favor del vehícul més modern, net, silenciós, pràctic i ecològic que circula a dia de hui pels nostres pobles i ciutats, la bicicleta.

Sincerament, ¿no estàs fart de perdre temps en els embotellaments de les nostres ciutats? ¿No ho estàs de l'estrés que produïx tindre que aparcar el coche en places d'aparcament inexistents? ¿De tindre que pagar aparcament en zona blava i ademés donar-li vint o cinquanta cèntims al gorreta de tanda? ¿De les multes del trànsit? ¿De les d'aparcament? ¿De veritat t'agrada cremar gasolina en trayectes que podries fer tranquilament, passejant o en bici? ¿T'agrada l'aire de la teua ciutat? ¿Veus llògic que molts dels chiquets de grans ciutats tinguen problemes pulmonars mentres anem a per ells en coche? I els diners... ¿A tu te regalen els diners que costa la gasolina que cremem tenint atres solucions?

Si alguna volta has reflexionat sobre tot açò, si has pensat que l'indiscriminat us del coche se deu a que hem rebut eixa mala educació per part de la societat de consum, si has sentit enveja alguna volta dels ciclistes que circulen llaugers pel seu flamant, o no tant, carril bici o del companyer de treball que arriba sempre a l'hora sense haver de preocupar-se per aparcar el seu vehícul i que ni contamina ni gasta diners en anar a la faena.

El coche com a mig de transport individual o familiar, és tota una revolució en la nostra societat, un alvanç i una gran comoditat. Tindre'n un, nos permet fer trayectes i desplaçaments en tota la família a banda de l'equipage, en ell podem fer inclús grans viages. El problema del coche és quan este, se convertix en part de nosatros mateixos, quan anem en coche a qualsevol lloc de manera indiscriminada, tant si és necessari com si no, convertint a la fi, la comoditat en incomoditat. Moltes voltes no ho pensem, pero agarrar el coche per a determinats trayectes, resulta a la llarga incómodo. Per a que el coche siga un mig de transport eficient, hi ha que discriminar el seu us, agarrant-lo quan de veritat siga precís, per ad un trayecte més llarc o per a transportar coses. Hem de ser responsables en el seu us, sent conscients que és una màquina d'embrutar les nostres ciutats i l'aire que respirem.

Comencem puix una creuada en positiu en contra de l'us indiscriminat del coche en les ciutats i comencem fent una transició al nostre vehícul estrela, la bicicleta. No cal tornar ací a repetir els beneficis d'este mig de transport, cal, ara sí preparar-se per al canvi.
  • La Bicicleta: Des de molts poquets diners pots tindre una bicicleta nova o de segona mà, recomanem no fer en principi una gran inversió. Assessora't per algun amic que sàpia de bicicletes i compra't el model més adequat a les distàncies i recorreguts que vages a realisar, assegura't que és la teua talla per tal de pedalejar en tota comoditat. Una atra opció pensant en les grans ciutats, són els lloguers municipals de bicis. En el cas de Valéncia ciutat, valenbisi oferix un bon servici, a un preu molt raonable, 26 euros per tot un any de desplaçaments dins de la ciutat, oblidant-te de reparacions i aparcaments sembla bona opció.
  • El Caixco: Peça essencial en el cicliste urbà o el deportiu. El caixco en la bici és l'equivalent als cinturons de seguritat en el coche, si be considerem que dins de la ciutat el seu us ha de quedar a criteri de l'usuari, considerem també que ha de ser inclòs i fomentat dins dels programes d'educació vial. En nostra opinió el caixco com a element de seguritat pot evitar lesions pero no és cap element que elimine els grans riscs dels ciclistes, encara que atre dia abordarem més sériament el tema de la seguritat i el caixco. Hi ha caixcos de tots els colors, talles i preus. Vos proponem una creativa i valenciana solució, el vídeo de promoció sense desperdici.
    video

  • Catadiòptrics, llums i jupetins reflectants: Per norma, pràcticament totes les bicis no de competició, que ixen al mercat, duen els catadiòptrics bàsics per a complir les lleis de trànsit. Quan viagem en bicicleta de nit, els perills es multipliquen puix es reduïx la visibilitat, segons la llei municipal per a la ciutat de Valéncia, Ordenança de Circulació, (pàg. 19, art. 36), els ciclistes estem obligats a portar de nit llums i robes reflectants com el jupetí, obligatori també per als automovilistes quan ixen del vehícul fora de núcleu urbà. Per la teua seguritat, fes-te vore, utilisa llums i reflectants.
  • Els candats: No existix un candat infalible pero si existixen candats molt roïns, els favorits dels lladres. Compra't un parell de bons candats i reduïx les possibilitats de que te furten la bicicleta. Revisa l'Ordenança Municipal per a tindre clar a ón, no pots nugar la bici. Ordenança de Circulació, (art. 39).
  • Alforges, mochiles, porta-equipages i cistelles: No són elements imprescindibles, pero sí són elements que et permetran anar més llauger. Des d'ací recomanem l'us d'alforges puix resulten molt útils per tal d'anar més cómodos en el pedaleig.
  • Mochila: És convenient tindre una mochila o bossa en les coses de la bici, l'impermeable, el jupetí, guants, caixco, recanvis, etc.
  • Itinerari: Utilisa una fi de semana per a realisar el trayecte que a partir d'ara faràs en bicicleta, estudiant les distintes rutes que pots fer. Recomanem els trayectes per carril bici com a opció principal, puix són més tranquils que les calçades, encara que més lents. Hi ha cicle-carrers en que es compartix el trànsit en els coches. Si has d'anar per les calçades elegix les de manco densitat de trànsit. Recorda que està prohibit circular per les vores i jardins, cosa que no compartim i de la que parlarem atre dia.
  • Roba: La roba com a norma general ha de ser cómoda, que permeta el pedaleig, i en funció de la cantitat de quilómetros a realisar utilisarem roba més o manco específica, en principi, per a chicotets trayectes per ciutat podem anar vestits de carrer tranquilament, tenint la deguda precaució d'agarrar-se el camal dret del pantaló per tal de que no interferixca en la transmissió del pedaleig a la cadena. Podem utilisar una tira reflectant com a element de seguritat.
  • El Viage: Ha arribat el dia del principi d'una nova era, coneixes la ruta, tens la bicicleta i tot l'equipage necessari. Ix en temps suficient com per a controlar qualsevol imprevist, recorda que ara eres un vehícul més, pero un atre tipo de vehícul, eres un vehícul respectuós, respecta les senyals del trànsit, les direccions dels carrers, als peatons per supost i pedaleja tranquilament fruint del passeig. Arribat a destí, colege, gimnasi, treball, etc., agarra la teua bicicleta preferiblement en aparcament públic. Si açò no és possible per sa inexistència, pots demanar-ne u a l'ajuntament, mentres, és aconsellable agarrar la bicicleta en lloc visible i transitat, agarrant el quadro i les rodes a un element fixe, tipo senyal de trànsit, en lloc que no moleste als peatons ni al restant del trànsit.
Per supost no es tracta de no utilisar el coche, magnífic invent per a desplaçar-se, sí de fer eficient i responsable el seu us, utilisant-lo només quan siga necessari i fent el restant de desplaçaments caminant, en transport públic o en bicicleta. Estalviaràs temps, aforraràs diners i energia, guanyaràs en salut i en calitat de vida.

Eduart Correger, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 10 de mayo de 2014

Cuba i l'àmbit llingüístic de l'Espanyol

Quan li preguntes a una cubana o a un cubà respecte de la llengua que parla, sense cap dubte la reposta és castellà o espanyol, de fet, l'assignatura de llengua que cursen en les escoles se diu Espanyol i sa llengua oficial es l'espanyol. Be, se pot dir que Cuba correspon a l'àmbit llingüístic de l'espanyol, ¿sí? A continuació, lo que podria ser la redacció en l'escola d'una chiqueta cubana d'onze o dotze anys, (escrit per gent nativa), presteu molta atenció:

- Mi mamita -

Mi mamita siempre anda de corredera,
cuando lleva a mi hermanita al círculo infantil maneja como una loca,
choca con los latones de basura y se lleva el pare de nuestra cuadra.
¡¡Ayer, casi nos come una guagua!!

Cuando parquea no mueve el timón y se sube al contén,
acabamos en la ponchera arreglando las gomas del carro.
Mientras esperamos que le cojan el ponche,
un cuentapropista ambulante nos vende unos pomos de jugo de fruta bomba
que metemos en la java de nylón de la playa.
Mi hermanita y yo llevamos la trusa puesta.
¡¡Mi mamita se baña en licras y ajustador!!

Crec no ser l'única en donar-me conte de que alguna cosa està fallant. Evidentment, pese a estar parlant la mateixa llengua espanyola que tots nosatros, pese a estar dins del mateix “domini llingüístic”, s'utilisen paraules que no utilisem nosatros ni les nostres chiquetes en les escoles valencianes, ¿veritat?, ni en lo carrer, ¿veritat? Seria ridícul que la mestra de la meua chiqueta li parlara en estos térmens, en la mateixa forma que seria impensable que la mestra o mestre d'una chiqueta en Cuba, li obligara a utilisar paraules com volante, bolsa, latas, bordillo o guardería, que si be pertanyen a la mateixa llengua i la RAE dona com a bones, carixen totalment de vitalitat o senzillament, mai s'han utilisat en la societat cubana.

Llavors ací en Valéncia, quan en el colege a les nostres filles les bombardegen en paraules i formes que, o be mai s'han utilisat, o be, es deixaren d'utilisar fa sigles, no se produïx igualment una situació extravagant. Acàs els cubans en el seu govern al front consentirien ser “normativisats”, “estandardisats” i “espanyolisats” en paraules alienes, ho pose molt en dubte.

Fa un parell de mesos, envií una carta per correu electrònic al colege de la meua filla demanat per a les comunicacions als pares l'utilisació de les paraules que, admeses per la AVL, foren les utilisades en l'àmbit natural valencià, vos podeu imaginar que des del colege ni se donà, ni tampoc espere ya que se done resposta al meu correu, tal volta preferixen continuar com si res, fent el seu particular ridícul llingüístic, utilisant un “estandart ideològic”, amparats pel recorrent “domini llingüístic” i l'imaginària “unitat llingüística”, seguixen encabotats en la separació de la llengua del carrer i la dels coleges impartides a les noves generacions, quan obviar eixa separació a l'únic que conduïx és a la separació emocional dels parlants en la llengua que no senten com a seua. Tota una llàstima.

Caldria al respecte fer-se la reflexió de si la situació que acabem de descriure té o no que vore en els alts índexs d'abandó escolar que es produïxen en la Comunitat Valenciana i... mira per a on de manera extraordinària també en les Balears, a on la situació és inclús pijor, puix a la substitució llingüística hi ha que afegir el fet de la substitució onomàstica, puix els balears han perdut inclús el nom de sa llengua en favor d'atra dita català, o siga, no estudien en balear, mallorquí, menorquí o eivissenc, no, estudien en català, lèxic català, formes catalanes, llibres catalans i professorat catalanisat...


En atre orde de coses i com siga que l'extraordinari món de les llengües sempre me depara sorpreses, s'enrecordeu de l'artícul publicat en este bloc per Ampar Taronger a on parlàvem dels còdics ISO 639, eixos còdics que donen la categoria de llengua i que Ethnologue negà al Valencià per no considera-lo llengua per a goig dels catalanisats, puix be, per a glòria dels que arribaren des d'Àfrica a les costes de Cuba com a esclaus en els barcos nortamericans, anglesos, danesos i... catalans principalment d'entre els espanyols, el Lucumí, la llengua que s'emportaren, utilisada poc més que en els ritos de santeria cubana, pese a no tindre tradició escrita, sino a soles transmissió oral, pese a no ser a hores d'ara llengua materna de ningú, té, en tot mereiximent segons el meu criteri, ¿per qué no? un còdic ISO639-3luq, que li dona la categoria universal de llengua, la mateixa que se li nega al Valencià. Vore per a creure.

Altea Bou, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.