Tinc de naiximent un peu taronja i un atre vert. Això va crear-me molt a sovint chocs d'ideals en atres colors com el roig i el blau, colors que inunden i embruten l'espectre polític-social, i que en la seua automàtica contraposició d'idees dificulten la convivència i la diversitat. Aixina naix VERT i TARONJA, indisciplina política, ecologia d'anar per casa, apartidisme montat en bicicleta, eclecticisme, pragmatisme i llengua, per supost, LLENGUA VALENCIANA.

miércoles, 15 de octubre de 2014

Aforrant energia: Viure sense coche

Ester és un chicona naixcuda en Valéncia ciutat a mijans de la década dels setanta, que com sol ser habitual en eixes dos característiques, només coneix el “valencià de l'institut” puix la llengua valenciana no fon transmesa dels yayos a sa mare, perdent-se per a la seua família. Clar, tampoc fon de gran ajuda que son pare fora dels que vingueren fugint de les dures condicions de les terres aragoneses del Terol més profunt. Tot siga dit de pas, que l'interés de son pare cap a Valéncia, la seua cultura i llengua sempre ha segut, segons nos conta la mateixa Ester, més gran que el de sa mare. Aixina les coses, l'interés d'Ester cap al valencià mai ha passat de l'estudi suficient per a aprovar els exàmens de BUP i després de COU, sent les llectures obligatòries pròpies d'estos cursos, tot lo llegit en valencià.

Com és ya tristament habitual en totes estes circumstàncies, la nostra protagonista de hui, manté les també habituals consignes dels que estudiàrem en qualsevol institut de Valéncia ciutat en la seua época o posterior respecte del valencià; “és la llengua que dugueren les tropes catalanes de Jaume I, quan la corona catalano-aragonesa conquistà i repoblà les terres que hui conformen el País Valencià...”, en l'agravant i/o atenuant que quan tractes d'introduir un poquet més el tema per tal d'aportar un poquet de llum respecte de l'història i la llengua, tota resposta siga; “no sé tío, yo es que paso...”, i les també habituals; “yo no creo en las fronteras...”, “ho entenc pero no lo parle...”, “hay cosas más importantes de qué preocuparse...”, “las lenguas sirven para comunicarse...”, etc.

Tot això, que a voltes me produïx certa indignació per la manca d'interés, en Ester queda perdonat quan me regala un somriure, saps que no hi ha mala fe, coses com la música pop, els gats, el yoga, un viage de quatre dies a Berlin, anar al cine, un festival estiuenc o eixir per Benimaclet a prendre una cerveseta en les amigues són l'essència de sa vida, i aixina ho he acceptat yo per tal de continuar fruint de la seua amistat, gojant dels punts comuns i obviant els atres.

Pero hui no parlaré en ella de l'últim disc publicat per una banda de música indie pop, que també, hui hem quedat per a conéixer cóm viu des de que prengué la decisió de deixar al seu nóvio de llavors i de viure sense coche, l'entrevistí i estes foren les seues respostes:

Jaume Vert - ¿Des de quàn estàs sense coche?
Ester - Desde hace más de dos años.
JV- ¿I sense nóvio?
E- (Rialla) Más o menos lo mismo, creo que desde el mismo día.
JV- ¿Els deixares als dos a la mateixa vegada?
E- (Més rialles) Si, ya no me llenaban.
JV- ¿Quànt calcules que t'has aforrat des de que vengueres el coche?
E- Entre 20 o 25 euros de gasolina por semana, más dos ITV de 60 euros, más 230 euros por dos años de seguro, más 200 euros aproximadamente de reparaciones, revisiones y cambios de aceite, más 100 euros de alguna multa de la ORA, total 2960 euros.
JV- No està malament, ¿Era molt vell el coche?
E- 10 o 11 años, me lo compré ya de segunda pata, un seat Ibiza.
JV- ¿L'usaves a diari?
E- Ida y vuelta al trabajo, dos veces al día, cuatro viajes mínimo.
JV- ¿Cóm vas ara als llocs?
E- En bici principalmente, pero también andando o en metro.
JV- ¿I quan plou?
E- Tengo un chubasquero genial de chaqueta y pantalón con muchos colores que me compré en Amsterdam.
JV- ¿Has trobat diferència en temps a l'hora d'anar als llocs habituals?
E- Contando con que a veces es imposible aparcar, se puede decir que en los recorridos habituales, cinco o seis kilómetros, es más rápido ir en bicicleta, lo que tardas es tiempo real, siempre el mismo.
JV- ¿Trobes a faltar el coche?
E- No, para nada, gasto mucho menos dinero.
JV- ¿El deixares per economia o per consciència ecològica?
E- Principalmente por economía, pero pensé que también así haría más ejercicio.
JV- ¿Has notat millora física?
E- (Rialla) Sí, ahora estoy más buena.
JV- ¿Te compraries atre coche si millorara la teua economia?
E- En ese caso sería una furgoneta grande para viajar y poder dormir dentro, ah, y llevar mi bici, je, je.
JV- ¿Continues sense nóvio?
E- (Més rialles) Sí, je, je, pero continuo intentándolo.

Acabàrem ací l'entrevista i se dedicàrem a parlar de qüestions més musicals, espirituals i filosòfiques, conscients dels interessos comuns. Me contà cóm ha segut la pèrdua recent del seu treball i de cóm, pese a tot, ella ho ha dut molt be. Potser Ester mai s'interessarà per la llengua dels seus antepassats, de moment, i encara que siga més per esperit pràctic i economia que per ecologia, puc sentir-me orgullós de gojar de l'amistat d'una chicona que ha decidit conscientment “viure sense coche”.


Jaume Vert, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

miércoles, 30 de julio de 2014

Sigle XV - Compromís de Casp

En data vintiquatre de giner de 1410, Martí I d'Aragó també nomenat Martí l'Humà o Martí el Vell, Rei d'Aragó, de Valéncia, de Mallorca, de Cerdenya i de Sicília, Conte de Roselló, de Cerdenya, d'Empúries i de Barcelona, Duc de Montblanc i m'imagine que atres molts senyorius més, escrigué una carta als diputats del General del Regne de Valéncia, en la qual mostrava el seu temor a morir sense descendència, puix son fill Martí el Jove, rei de Sicília, havia mort. Martí el Jove muigué també sense descendència llegítima, per lo que es complicava el tema successori.

Dels quatre fills que tingué Martí l'Humà en la sogorbina Maria de Luna, només Martí el Jove superà l'infància encara que per desgràcia per ad ell, son fill llegítim Pere, fruit del matrimoni en Maria de Sicília muigué ben jove.

S'obria una época, de l'any 1410 al 1412, de buit de poder o interregne que amenaçava en trencar l'estabilitat de la Corona Aragonesa. Des de Peníscola, l'aragonés papa Benet XIII, propon no convocar Parlament General i que fora un grup d'hòmens erudits en lleis els que decidiren el candidat triat d'acort a la jurisdicció. Aixina les coses, en data quinze de febrer de 1412 els representants d'Aragó i Catalunya redactaven els trenta, o vintihuit segons la font, artículs de La Concòrdia d'Alcanyís a les que s'afegien despuix els representants valencians, en elles es determinaven les condicions baix les que seria triat el nou monarca de la Corona d'Aragó en Casp, hui província de Saragossa, el vintinou de març del mateix any.

Finalment foren cinc els candidats a repartir-se la tortada i nou els hòmens elegits per a la designació, tres representants pel regne d'Aragó, tres pel regne de Valéncia i tres més pel principat de Catalunya, el monarca havia de ser elegit per com a mínim sis vots, complint-se també la circumstància de rebre vots de totes les delegacions. Aixina puix, el dia vinticinc de juny, tres mesos despuix, els nou compromissaris firmen l'acta per la qual Ferran de Trastàmara o d'Antequera, es convertia en Ferran I d'Aragó, la qual cosa, com era d'esperar no agradà a tots per igual, ni en son dia ni passats siscents anys, pero això és atra qüestió que no abordarem, puix el nostre interés es centra en allò que se pot donar com a bo, d'acort en les documentacions existents.

Com pareix llògic, cadascuna de les delegacions, se'n dugueren copia de les documentacions escrites en llatí, pot ser per això són tan cridaneres les copies dels valencians en les quals se diu: “De la mateixa manera, els senyors diputats manaren enviar una carta semblant, en Idioma Valencià (ydiomate valentino) al Parlament General del Regne de Valéncia”. Això ficava en la copia que fins ara se trobava en l'archiu de la Catedral de Sogorp, i aixina fica en est atre document, bessó de l'anterior, trobat fa poc més de tres anys en l'Universitat de Valéncia. I ací se fa el silenci...

¿Qué vol dir açò...?
Tractant de fugir d'apreciacions subjectives, sí se pot afermar en total rotunditat que en 1412, el concepte d'idioma o llengua valenciana era més que habitual, no només en la lliteratura o en els texts bíblics dels propis habitants regnícoles, sino, com es pot vore en les més altes instàncies de la Corona d'Aragó.

Observem, atra vegada més, que mentres actualment, s'intenta ometre el concepte llengua o idioma valencià, com fa per eixemple la AVL o l'Universitat en els seus escrits, este ha segut utilisat a lo llarc de més de siscents anys sense complexes per bona part d'institucions i persones tant dins del llavors Regne de Valéncia, com fora d'ell. I una vegada més, i ya ne son moltes, la nostra Investigació Taronja, fa palés que el concepte Llengua Valenciana o Idioma Valencià ha segut utilisat de manera independent i en total normalitat a lo llarc dels sigles.

Ampar Taronger, hui, com fa siscents anys, en Idioma Valencià per a Vert i Taronja.

domingo, 1 de junio de 2014

Aforrant energia: Del coche a la bicicleta

Hui volem reflexionar sobre l'indiscriminat us del coche i oferir-vos uns consells per a fer revertir esta situació en favor del vehícul més modern, net, silenciós, pràctic i ecològic que circula a dia de hui pels nostres pobles i ciutats, la bicicleta.

Sincerament, ¿no estàs fart de perdre temps en els embotellaments de les nostres ciutats? ¿No ho estàs de l'estrés que produïx tindre que aparcar el coche en places d'aparcament inexistents? ¿De tindre que pagar aparcament en zona blava i ademés donar-li vint o cinquanta cèntims al gorreta de tanda? ¿De les multes del trànsit? ¿De les d'aparcament? ¿De veritat t'agrada cremar gasolina en trayectes que podries fer tranquilament, passejant o en bici? ¿T'agrada l'aire de la teua ciutat? ¿Veus llògic que molts dels chiquets de grans ciutats tinguen problemes pulmonars mentres anem a per ells en coche? I els diners... ¿A tu te regalen els diners que costa la gasolina que cremem tenint atres solucions?

Si alguna volta has reflexionat sobre tot açò, si has pensat que l'indiscriminat us del coche se deu a que hem rebut eixa mala educació per part de la societat de consum, si has sentit enveja alguna volta dels ciclistes que circulen llaugers pel seu flamant, o no tant, carril bici o del companyer de treball que arriba sempre a l'hora sense haver de preocupar-se per aparcar el seu vehícul i que ni contamina ni gasta diners en anar a la faena.

El coche com a mig de transport individual o familiar, és tota una revolució en la nostra societat, un alvanç i una gran comoditat. Tindre'n un, nos permet fer trayectes i desplaçaments en tota la família a banda de l'equipage, en ell podem fer inclús grans viages. El problema del coche és quan este, se convertix en part de nosatros mateixos, quan anem en coche a qualsevol lloc de manera indiscriminada, tant si és necessari com si no, convertint a la fi, la comoditat en incomoditat. Moltes voltes no ho pensem, pero agarrar el coche per a determinats trayectes, resulta a la llarga incómodo. Per a que el coche siga un mig de transport eficient, hi ha que discriminar el seu us, agarrant-lo quan de veritat siga precís, per ad un trayecte més llarc o per a transportar coses. Hem de ser responsables en el seu us, sent conscients que és una màquina d'embrutar les nostres ciutats i l'aire que respirem.

Comencem puix una creuada en positiu en contra de l'us indiscriminat del coche en les ciutats i comencem fent una transició al nostre vehícul estrela, la bicicleta. No cal tornar ací a repetir els beneficis d'este mig de transport, cal, ara sí preparar-se per al canvi.
  • La Bicicleta: Des de molts poquets diners pots tindre una bicicleta nova o de segona mà, recomanem no fer en principi una gran inversió. Assessora't per algun amic que sàpia de bicicletes i compra't el model més adequat a les distàncies i recorreguts que vages a realisar, assegura't que és la teua talla per tal de pedalejar en tota comoditat. Una atra opció pensant en les grans ciutats, són els lloguers municipals de bicis. En el cas de Valéncia ciutat, valenbisi oferix un bon servici, a un preu molt raonable, 26 euros per tot un any de desplaçaments dins de la ciutat, oblidant-te de reparacions i aparcaments sembla bona opció.
  • El Caixco: Peça essencial en el cicliste urbà o el deportiu. El caixco en la bici és l'equivalent als cinturons de seguritat en el coche, si be considerem que dins de la ciutat el seu us ha de quedar a criteri de l'usuari, considerem també que ha de ser inclòs i fomentat dins dels programes d'educació vial. En nostra opinió el caixco com a element de seguritat pot evitar lesions pero no és cap element que elimine els grans riscs dels ciclistes, encara que atre dia abordarem més sériament el tema de la seguritat i el caixco. Hi ha caixcos de tots els colors, talles i preus. Vos proponem una creativa i valenciana solució, el vídeo de promoció sense desperdici.
    video

  • Catadiòptrics, llums i jupetins reflectants: Per norma, pràcticament totes les bicis no de competició, que ixen al mercat, duen els catadiòptrics bàsics per a complir les lleis de trànsit. Quan viagem en bicicleta de nit, els perills es multipliquen puix es reduïx la visibilitat, segons la llei municipal per a la ciutat de Valéncia, Ordenança de Circulació, (pàg. 19, art. 36), els ciclistes estem obligats a portar de nit llums i robes reflectants com el jupetí, obligatori també per als automovilistes quan ixen del vehícul fora de núcleu urbà. Per la teua seguritat, fes-te vore, utilisa llums i reflectants.
  • Els candats: No existix un candat infalible pero si existixen candats molt roïns, els favorits dels lladres. Compra't un parell de bons candats i reduïx les possibilitats de que te furten la bicicleta. Revisa l'Ordenança Municipal per a tindre clar a ón, no pots nugar la bici. Ordenança de Circulació, (art. 39).
  • Alforges, mochiles, porta-equipages i cistelles: No són elements imprescindibles, pero sí són elements que et permetran anar més llauger. Des d'ací recomanem l'us d'alforges puix resulten molt útils per tal d'anar més cómodos en el pedaleig.
  • Mochila: És convenient tindre una mochila o bossa en les coses de la bici, l'impermeable, el jupetí, guants, caixco, recanvis, etc.
  • Itinerari: Utilisa una fi de semana per a realisar el trayecte que a partir d'ara faràs en bicicleta, estudiant les distintes rutes que pots fer. Recomanem els trayectes per carril bici com a opció principal, puix són més tranquils que les calçades, encara que més lents. Hi ha cicle-carrers en que es compartix el trànsit en els coches. Si has d'anar per les calçades elegix les de manco densitat de trànsit. Recorda que està prohibit circular per les vores i jardins, cosa que no compartim i de la que parlarem atre dia.
  • Roba: La roba com a norma general ha de ser cómoda, que permeta el pedaleig, i en funció de la cantitat de quilómetros a realisar utilisarem roba més o manco específica, en principi, per a chicotets trayectes per ciutat podem anar vestits de carrer tranquilament, tenint la deguda precaució d'agarrar-se el camal dret del pantaló per tal de que no interferixca en la transmissió del pedaleig a la cadena. Podem utilisar una tira reflectant com a element de seguritat.
  • El Viage: Ha arribat el dia del principi d'una nova era, coneixes la ruta, tens la bicicleta i tot l'equipage necessari. Ix en temps suficient com per a controlar qualsevol imprevist, recorda que ara eres un vehícul més, pero un atre tipo de vehícul, eres un vehícul respectuós, respecta les senyals del trànsit, les direccions dels carrers, als peatons per supost i pedaleja tranquilament fruint del passeig. Arribat a destí, colege, gimnasi, treball, etc., agarra la teua bicicleta preferiblement en aparcament públic. Si açò no és possible per sa inexistència, pots demanar-ne u a l'ajuntament, mentres, és aconsellable agarrar la bicicleta en lloc visible i transitat, agarrant el quadro i les rodes a un element fixe, tipo senyal de trànsit, en lloc que no moleste als peatons ni al restant del trànsit.
Per supost no es tracta de no utilisar el coche, magnífic invent per a desplaçar-se, sí de fer eficient i responsable el seu us, utilisant-lo només quan siga necessari i fent el restant de desplaçaments caminant, en transport públic o en bicicleta. Estalviaràs temps, aforraràs diners i energia, guanyaràs en salut i en calitat de vida.

Eduart Correger, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 10 de mayo de 2014

Cuba i l'àmbit llingüístic de l'Espanyol

Quan li preguntes a una cubana o a un cubà respecte de la llengua que parla, sense cap dubte la reposta és castellà o espanyol, de fet, l'assignatura de llengua que cursen en les escoles se diu Espanyol i sa llengua oficial es l'espanyol. Be, se pot dir que Cuba correspon a l'àmbit llingüístic de l'espanyol, ¿sí? A continuació, lo que podria ser la redacció en l'escola d'una chiqueta cubana d'onze o dotze anys, (escrit per gent nativa), presteu molta atenció:

- Mi mamita -

Mi mamita siempre anda de corredera,
cuando lleva a mi hermanita al círculo infantil maneja como una loca,
choca con los latones de basura y se lleva el pare de nuestra cuadra.
¡¡Ayer, casi nos come una guagua!!

Cuando parquea no mueve el timón y se sube al contén,
acabamos en la ponchera arreglando las gomas del carro.
Mientras esperamos que le cojan el ponche,
un cuentapropista ambulante nos vende unos pomos de jugo de fruta bomba
que metemos en la java de nylón de la playa.
Mi hermanita y yo llevamos la trusa puesta.
¡¡Mi mamita se baña en licras y ajustador!!

Crec no ser l'única en donar-me conte de que alguna cosa està fallant. Evidentment, pese a estar parlant la mateixa llengua espanyola que tots nosatros, pese a estar dins del mateix “domini llingüístic”, s'utilisen paraules que no utilisem nosatros ni les nostres chiquetes en les escoles valencianes, ¿veritat?, ni en lo carrer, ¿veritat? Seria ridícul que la mestra de la meua chiqueta li parlara en estos térmens, en la mateixa forma que seria impensable que la mestra o mestre d'una chiqueta en Cuba, li obligara a utilisar paraules com volante, bolsa, latas, bordillo o guardería, que si be pertanyen a la mateixa llengua i la RAE dona com a bones, carixen totalment de vitalitat o senzillament, mai s'han utilisat en la societat cubana.

Llavors ací en Valéncia, quan en el colege a les nostres filles les bombardegen en paraules i formes que, o be mai s'han utilisat, o be, es deixaren d'utilisar fa sigles, no se produïx igualment una situació extravagant. Acàs els cubans en el seu govern al front consentirien ser “normativisats”, “estandardisats” i “espanyolisats” en paraules alienes, ho pose molt en dubte.

Fa un parell de mesos, envií una carta per correu electrònic al colege de la meua filla demanat per a les comunicacions als pares l'utilisació de les paraules que, admeses per la AVL, foren les utilisades en l'àmbit natural valencià, vos podeu imaginar que des del colege ni se donà, ni tampoc espere ya que se done resposta al meu correu, tal volta preferixen continuar com si res, fent el seu particular ridícul llingüístic, utilisant un “estandart ideològic”, amparats pel recorrent “domini llingüístic” i l'imaginària “unitat llingüística”, seguixen encabotats en la separació de la llengua del carrer i la dels coleges impartides a les noves generacions, quan obviar eixa separació a l'únic que conduïx és a la separació emocional dels parlants en la llengua que no senten com a seua. Tota una llàstima.

Caldria al respecte fer-se la reflexió de si la situació que acabem de descriure té o no que vore en els alts índexs d'abandó escolar que es produïxen en la Comunitat Valenciana i... mira per a on de manera extraordinària també en les Balears, a on la situació és inclús pijor, puix a la substitució llingüística hi ha que afegir el fet de la substitució onomàstica, puix els balears han perdut inclús el nom de sa llengua en favor d'atra dita català, o siga, no estudien en balear, mallorquí, menorquí o eivissenc, no, estudien en català, lèxic català, formes catalanes, llibres catalans i professorat catalanisat...


En atre orde de coses i com siga que l'extraordinari món de les llengües sempre me depara sorpreses, s'enrecordeu de l'artícul publicat en este bloc per Ampar Taronger a on parlàvem dels còdics ISO 639, eixos còdics que donen la categoria de llengua i que Ethnologue negà al Valencià per no considera-lo llengua per a goig dels catalanisats, puix be, per a glòria dels que arribaren des d'Àfrica a les costes de Cuba com a esclaus en els barcos nortamericans, anglesos, danesos i... catalans principalment d'entre els espanyols, el Lucumí, la llengua que s'emportaren, utilisada poc més que en els ritos de santeria cubana, pese a no tindre tradició escrita, sino a soles transmissió oral, pese a no ser a hores d'ara llengua materna de ningú, té, en tot mereiximent segons el meu criteri, ¿per qué no? un còdic ISO639-3luq, que li dona la categoria universal de llengua, la mateixa que se li nega al Valencià. Vore per a creure.

Altea Bou, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

domingo, 30 de marzo de 2014

Aforrant energia elèctrica: Maranya de cables

L'energia que consumim en les nostres cases, està produïda de la següent manera, segons dats de la factura emesa per l'empresa suministradora, en este cas Iberdrola C.U.R., Nuclear (25,5%), Carbó (22,9 %), CC Gas Natural (18,3 %), Renovables (15,1%), Cogeneració (9,5%), Fuel/Gas (5,0%), Cogeneració d'alta eficiència (2,2%), Atres (1,5%).


La major part d'estes formes de producció energètica són molt perjudicials per al mig ambient, i bona part de l'energia produïda, se pert per causa de l'efecte “stand by” o “repòs” dels nostres electrodomèstics i demés aparats electrònics, que consumixen entre un cinc i un vint per cent en repòs, de lo que consumixen estant encesos. Una pràctica roïna per part dels fabricants, la de fer aparats que sempre consumixen quan estan conectats a la llum i que nosatros podem resoldre en un poquet d'interés i d'estudi de les coses. Anem a localisar els punt conflictius i després estudiarem les possibles actuacions.

Localisació de punts conflictius:
Trobem en nostra casa dos punts especialment complexos, el primer és en l'estudi, a on tenim un ordenador de sobretaula en el seu monitor i un atre ordenador portàtil, un disc dur extern, una impressora i la llum d'una llampara de taula com a aparats fixes, ademés és el lloc a on se fiquen habitualment a carregar bateries de càmares de fotos i teléfons mòvils. El segon dels punts conflictius és el menjador, a on tenim encara més coses, router wi-fi, teléfon inalàmbric, televisió, equip de música, reproductor dvd i disc dur multimèdia.

Actuació:
L'objectiu és conseguir que els aparats només consumixquen en el moment de ser utilisats i no sempre. Per a conseguir-ho, ficarem enchufes triples o quàdruples en interruptors.

Comencem en l'estudi, ficant un enchufe triple, tipo lladre sense interruptor, a on conectem la llàntia d'estudi que només consumix quan li dones a l'interruptor i una regleta d'enchufes en interruptor d'apagat. El tercer lloc de l'enchufe es queda lliure per a les coses que puguen sorgir de manera esporàdica, teléfons mòvils, càmares de fotos, etc. En la regleta d'enchufes conectem l'ordenador de sobretaula i el seu monitor, en diferència lo més usat, quedant dos buits, un per al portàtil i l'atre per ad una regleta d'enchufes en interruptor d'apagat. És convenient tindre el portàtil sense conectar a l'enchufe, només per a carregar, consumint de la seua pròpia bateria, o en atre cas, tindre-lo conectat a la ret sense bateria. En eixe segon cas, el conectaríem a la segona regleta per tal de no tindre-lo consumint quan només s'utilise el de sobretaula. De la segona regleta, eixiran els aparats que menys us tenen, el disc dur i l'impressora. D'esta forma, la segona regleta es troba quasi sempre apagada, tenint el disc dur i l'impressora en consum zero i en total disponibilitat, i la primera, s'encén només en el moment d'utilisar-la en un senzill gest en el peu.

L'esquema en el menjador és molt paregut, utilisant el criteri de la freqüència d'us de cada aparat elèctric, ficarem el seu lloc més prop o més llunt de l'enchufe principal. Aixina tenim, un enchufe triple tipo lladre, d'a on ixen el cable per al teléfon inalàmbric, el cable de l'aparat del router wi-fi i un tercer buit per ad una regleta en interruptor d'apagat. En esta regleta enchufem la televisió i dos regletes més en interruptor, una servirà per a conectar l'equip de música i l'atra per a conectar el disc dur multimèdia i el reproductor dvd, que curiosament, sí te un botó d'apagat per la part de darrere que el desconecta de la ret, en qualsevol cas, com no és gastat molt a sovint, queda relegat a un lloc lluntà de la font principal d'energia. Podem aixina vore la televisió sense tindre cap atre aparat consumint, encara que podríem ser més eficients tenint una atra regleta que permetera separar la televisió, de tal forma que es poguera escoltar l'equip de música sense tindre la televisió en stand-by, pero l'escassa freqüència d'us nos fa desestimar eixa possibilitat. Al igual que ocorre en l'estudi, l'interruptor de la regleta principal s'apaga i encén en un senzill gest en el peu, quedant només encesos el teléfon inalàmbric i el router wi-fi, que per supost deixem conectat per a goig del veí i desesperació de la companyia telefònica de tanda.

Aixina quan no tingam que fer us dels nostres amics tecnològics, estos tampoc faran us d'energia, aforrarem diners i lo més important, no malgastarem energia de manera innecessària com pareix ser nos demanen els fabricants.


Chimo Català, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

sábado, 15 de febrero de 2014

Bruno Lomas, un valencià naixcut roquer

L'història del roc en roll no entén de tipos molls i d'hòmens tous, per ad això estan, en tots els meus respectes i admiració, els cantautors, el roc en roll reserva únicament i en contades ocasions un espai per a la tendrea, l'exclusiu espai reservat a les balades.

L'història del roc en roll, també ací en Valéncia, sap i entén de tipos durs, galls, perdonavides i un poquet macarrons, la qual cosa no té per que llevar-los simpatia i bon rollo. Aixina fon també el personage de hui en Vert i Taronja, el gran Emili Baldoví i Menéndez, més conegut com Bruno Lomas, un valencià naixcut roquer i xativí en qui me retrobí fa pocs dies regirant discs antics en ca ma mare, la persona que feu que la música, en tota l'amplitut de la paraula, formara part de ma vida. La meua infància girà en torn a la ràdio, el magnetòfon i el tocadiscs, per ma casa desfilaven a diari els Rolling Stones, els Beatles, Massiel, Serrat, Beethoven, Verdi, los Brincos, el gran Nino Bravo o qualsevol atre tipo de música sense cap restricció d'autor, gènero, ideologia o llengua. Fon aixina com coneguí a Bruno Lomas, a qui hui rendixc homenage.


Bruno Lomas, naixqué en Xàtiva pocs mesos abans que atre gran de la música valenciana i universal, Raimon, del que parlarem, per supost, en atre moment. Segons he pogut contrastar en tots aquells que vixqueren sa época i inclús el conegueren en persona, Bruno Lomas era tot un personage, simpàtic i divertit, sempre somrient. La vida de Bruno Lomas, com correspon a un gran roquer, fon vixcuda a tota presa, en intensitat i velocitat, com aixina fon la seua mort, als 50 anys d'edat en un accident de trànsit en l'autovia A-7. Com siga que preferixc que la música parle d'ell, vos deixe en alguns del moments musicals més celebrats d'este gran valencià i roquer universal. 
 

De Bruno Lomas a Barraca
Recomanar cóm no una visita a un dels museus de Valéncia ciutat, el MuVIM que fins al dia 2 de Març, nos oferix dos exposicions de lo més musicals, “De Bruno Lomas a Nino Bravo” i “La Ruta del Bakalao: Chimo Bayo”, dins de l'exposició “Ídols del Pop”, una bona oportunitat per a reviure dos de les époques més importants de la música en terres valencianes. Si be la primera només la conec d'escoltar-la en discs o dels testimonis dels meus majors, la segona tinguí l'oportunitat de viure-la en primera persona, els últims anys de la década dels huitantes, l'estiu aquell ya lluntà del huitantahuit, vixcut en la follia desenfrenada dels dèneu anys. Em quede d'eixa época en el recort de la música que només podies escoltar en Barraca i Chocolate a finals dels huitantes, dos sales que trencaren l'estereotip de la música de discoteques en dos estils eclèctics, diferents i diferenciats. La década dels norantes dugué l'inaudible música màquina, els Chimo Bayo de tanda, la massificació i la decadència, la mala image mediàtica...
Les drogues, sense entrar massa en el tema, no s'inventaren en l'aparcament d'una discoteca de la costa valenciana...

Acabe ya, i com siga que hui hem dedicat l'artícul a la música, vos deixe en una de les dives de la música, Nina Simone i la cançó My Way, que tancava les sessions en la discoteca Barraca.


Chimo Català, en llengua Valenciana per a Vert i Taronja.

martes, 14 de enero de 2014

Llengua Aragonesa vs LAPAO i LAPAPYP

Llengua Aragonesa és una llengua romanç en còdic ISO639ARG, la qual cosa li dona la categoria de llengua o idioma, que es parla en la comunitat autónoma d'Aragó. No anem a embolicar-se en classificacions, puix comprobem que no existix un criteri clar respecte d'esta variant la classificació llingüística depenent de la font, aixina que anirem només a allò que pareix objectiu. Com a llengua romanç, a l'igual que el català, el francés, el valencià, el lleonés, l'occità, etc., l'aragonés se forma de la degradació del llatí. Esta degradació donà pas, més o manco, a tantes llengües com identitats territorials dins i fòra de l'actual estat espanyol.

LAPAO i LAPAPYP són els acrònims, les sigles, de "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental" i "Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica", denominacions utilisades estes últimes en castellà de manera oficial per a denominar a les modalitats llingüístiques de l'Idioma Aragonés en la recent llei de llengües, Capítul II, Artícul 5, apartats A i B.

Convé aclarir que el nom de lapao i lapapyp no són noms de llengües, no són tampoc glotònims com diu la Wikipedia, de fet no s'utilisen en el text de la llei, per lo que titulars com este del diari El País o est atre de La Vanguardia són tristes manipulacions per a ridiculisar al Govern Aragonés, confonent a l'opinió pùblica. De fet, fent una busqueda en la pàgina uep de les Corts d'Aragó, no trobem cap coincidència de text que corresponga als acrònims lapao o lapapyp. Per lo que podem intuir que estos acrònims són part d'eixes denominacions fruit de l'ingenieria social al servici del catalanisme per a ridiculisar tot allò que les lleve la raó o no corresponga al seu ideari socio-polític.

Efectivament, el dijous nou de maig de dosmil tretze, el Govern Aragonés aprovava la nova i polèmica Llei de Llengües per majoria representada pels partits PP i PAR, i com sempre en estos casos, el vot en contra o indiferent de tot l'espectre polític progressiste. Esta nova Llei ve a substituir a la no manco polèmica Llei de Llengües que s'aprovà en 2007, en els vots de PSOE i CHA, a on s'introduïa el català com a llengua històrica d'Aragó, cosa que no figurava en el seu programa electoral pero sí en el seu ideari polític-social. En les últimes eleccions autonòmiques tant el PP com el PAR presentaven de forma clara, rotunda i transparent en el seu programa la promesa de la derogació de dita Llei, promesa que donem en estos moments per complida.

La part aragonesa que em pertoca per herència familiar i de la que sempre m'he sentit molt orgullós, celebra este pas avant del Govern Aragonés, pas avant que no considere anti-català i sí pro-aragonés. En este sentit i encara que no siga yo cap “eminència científica”, sí m'atrevixc, com no, a fer algunes reflexions al voltant de tota la polèmica sorgida.

Lapao i Lapapyp, sona molt friki, ¿no?
Puix si, la veritat és que si. Encara que des de les institucions aragoneses s'afanyen en dir que no són noms oficials, les burles dels intolerants, han popularisat estos acrònims per a ridiculisar als que no pensen com ells. També me puc imaginar que quan començà la degradació del llatí convertint-se en llengua romanç en bona part dels territoris peninsulars, els puristes del llatí se burlarien dels que utilisaven el terme romanç, terme este molt documentat en bona part dels territoris ara espanyols, aixina mateix, quan els parlars romances comencen a prendre un nom toponímic i territorial, romanç castellà, romanç valencià, romanç català, etc., sonaria molt estrany. No vullc imaginar les burles dels puristes quan eixos romances se convertixen en llengües, llengua lleonesa, llengua valenciana, llengua gallega, etc. En qualsevol cas i parlant en propietat, Aragonés o Llengua Aragonesa per a totes les varietats llingüístiques d'Aragó.

Franja de Ponent NO, Aragó Oriental SÍ
La maquinària publicitària i d'ingenieria social al servici del catalanisme i la seua habitual costum de canviar l'història i el nom de les coses per a adaptar-les a la seua conveniència, nos han volgut vendre una cosa inexistent, un territori històricament català situat dins de les fronteres d'Aragó, de fet les referències institucionals del Govern Català cap ad estos territoris dins dels, també recentment inventats països catalans, són tristament freqüents. El nom utilisat pel catalanisme per ad este territori, Franja de Ponent, és evocatiu d'una zona en conflicte, Palestina i la “Franja de Gaza”, en siti constant per part de l'eixercit d'Israel, donant aixina la sensació de ser un territori arrancat injustament a Catalunya. Aixina puix, Aragó Oriental sí, Franja de Ponent, no.

El Català se parla des de sempre en l'Aragó Oriental”
És atra d'eixes afirmacions “científiques” sense valor científic puix abans que existira el català com a llengua o existira la mateixa Catalunya com a denominació, o més tart com a part de la Corona Aragonesa, en estos territoris ya se parlava i escrivia segons proves documentals allò que en el seu moment fon romanç i que en els temps ha anat evolucionant i adquirint atres denominacions atenent als gentilicis de les comarques o municipis en que es parla, chapurriau, fragatí, chapurreat, lliterá, ribagorzano, mequinenzano, aragonés, etc.

Buscant i rebuscant per la ret no he conseguit cap documentació que puga demostrar de manera clara i rotunda, que els parlars de l'Aragó Oriental s'hagen denominat llengua catalana, ni en Aragó ni des de Catalunya, fins això sí, el naiximent a principis del sigle XX del catalanisme, pancatalanisme o nacionalisme català.

Esta Llei acabarà en la llengua pròpia d'estos territoris”
És atra d'estes sentències escoltades estos dies arrere. Be, en la meua opinió i veent els casos de la Comunitat Valenciana i de les Illes Balears, per als pro-catalanistes, l'important és que se parle el estandart català, ells estan molt preocupats per la llengua, pero per la seua. Als pro-catalanistes gens ni miqueta els importa les peculiaritats dels romanços territorials, que de fet obvien adoptant el català estandart, demostrat ha quedat que per mig de l'educació en els coleges, el fi últim és l'unificació de totes les variants romances sobrevixcudes de la Corona Aragonesa en el seu estandart ideològic, que no científic ni històric. Eixa idea és totalitarista i contrària a la diversitat cultural. Si allò que es pretén és mantindre la llengua pròpia en l'Aragó Oriental, evidentment substituir-la per atra, per molt pareguda que siga, no és la solució, en este sentit cal esperar i desijar que l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa faça un bon treball de documentació i verdadera protecció i promoció dels tesors lèxics de la llengua pròpia d'estos territoris i no se deixe manipular pel catalanisme com tristament ha ocorregut en la Comunitat Valenciana en el cas de la AVL.

És un atac anti-catalaniste contra l'unitat de la llengua”
És atra de les afirmacions dels catalanistes. Per a mi, esta nova llei, és més be una defensa pro-aragonesa en favor de la diversitat cultural dels pobles, en favor de la dignificació històrica d'Aragó i en contra del totalitarisme i prepotència demostrat pel catalanisme. L'unitat de la llengua és un invent català, o millor dit catalaniste, que pretén que en Valéncia, Balears i algunes regions de França i Itàlia, Múrcia o Aragó, deixem les nostres particularitats llingüístiques i onomàstiques per a acceptar el nom únic de català i la codificació que per al català fera en les primeres décades del sigle XX, l'ingenier químic Pompeu Fabra. Evidentment, ells manen dins dels seus territoris, pero no en el restant de territoris, per lo que no hi ha raó per a fer sa voluntat en contra de la nostra.

I la Constitució, ¿qué diu al respecte?
La Constitució Espanyola ho té molt clar, segons el seu Artícul 3.2, les comunitats autònomes són les úniques autorisades per a decidir sobre la llengua o llengües que es parlen dins dels seus territoris, d'acort en els seus propis estatuts. De la mateixa forma, segons l'Artícul 3.1, el Castellà o Espanyol és la llengua oficial de l'estat i pràcticament obligatòria, puix tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la. Els polítics catalans poc amics del joc democràtic pareixen chiquets caprichosos volent fer sa voluntat dins de la casa d'atres.

I els municipis afectats, ¿qué pensen al respecte?
Puix la veritat és que no he realisat un estudi de camp, com segur, tampoc ho han fet ni els polítics ni els “científics”, he de reconéixer-ho, pero coneixent el caràcter aragonés pose molt en dubte que estigueren molt contents en la denominació de català com a llengua històrica. Evidentment sempre hi ha sectors en manca d'orgull autonòmic per als que la sumissió ideològica té més força que la natural defensa de les senyes pròpies d'identitat, pero crec que no m'equivoque si afirme que si el conflicte o dilema fora expost a referèndum, els aragonesos, autèntics amos de les llengües parlades dins del seu territori elegirien que estes no foren considerades com a català i sí com a aragonés.

El mit de la Llengua Catalana.
Des del naiximent del nacionalisme català, catalanisme o pancatalanisme, la Llengua Catalana s'ha sobredimensionat. Sa història, importància, extensió i la seua suposta persecució, són ferramentes utilisades pel nacionalisme que té la llengua com a element clau de diferenciació davant del restant de l'estat espanyol, puix mai ha segut un estat propi, vaja, lo que abans els donava per nomenar regne i més tart país. Bona part dels territoris que ara formen Catalunya han segut subordinats durant els últims més de mil doscents anys o be als àraps, o be al rei francés o al rei aragonés o en acabar als reis castellans i despuix als espanyols, mai han segut un regne com a concepte antic d'estat propi, ni país ni nació com a concepte més modern. La maquinària publicitària al servici del catalanisme inundà durant el sigle XX i inclús el XXI, el sector editorial de llibres que contaven les maravelles de la llengua i cultura catalana, en les que eren i són inclosos tots els escritors i territoris balears i valencians entre atres, en una época, la transició democràtica, en la que pese a la efervescent “modernitat” no era tan fàcil documentar-se com hui. En l'arribada d'internet i la possibilitat d'informació, tota esta mitologia ha anat desmontant-se, encara que el catalanisme, fòra de les fronteres de Catalunya, s'ha quedat instaurat com a part de l'ideologia de determinats sectors polítics, principalment d'esquerres, lo que li permet continuar alvançant.

¿Qué més?
Evidentment si el català és acceptat com a llengua pròpia en l'Aragó Oriental, com tristament passà en les Balears i poc manco en Valéncia, les modalitats llingüístiques perdrien automàticament totes les seues particularitats per a acceptar les del català estandart, que faria que per mig del sistema educatiu, a la volta de dos generacions la parla d'estos municipis s'haja perdut, engolida pel català estandart, passant a tributar culturalment a Catalunya.
Sí, crec que és acertada la decisió del Govern Aragonés, la celebre i desige a l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa tota la sòrt i el bon criteri per a dur a bon port la tasca encomanada, aixina mateix demane als governs de la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, vagen obrint la porta a la revisió crítica dels processos llingüístics de les últimes décades dins de les seues comunitats.

Jaume Vert, en Llengua Valenciana per a Vert i Taronja.